Se m’ha acudit ara la idea i m’he dit: calla, espera, no hi pensis, engega l’ordinador i ho expliques tal com surti. I això faig, després d’haver creat a tota pastilla un nou blog a Blogger, amb el disseny primer que m’ha sortit de fàbrica. Hi he penjat el post d’ahir i ara escric aquest, també a tota pastilla.
Se m’ha acudit que això, si tira endavant, havia de ser un blog propi, no podia quedar-se al Vigilant. De manera que l’obro ara. I potser tot queda en aquests dos posts i prou, però no veig gens clar, i cada cop que hi penso menys, que un producte com aquest pugui conviure amb els continguts habituals del Vigilant. Ni pels lectors habituals ni per mi mateix.
És curiós. Em faria vergonya escriure segons què en uns blogs —ja no sé quants en tinc— i en canvi no em fa gaire vergonya escriure aquestes bajanades o aquestes intimitats, i altres que he publicat en altres llocs, en un blog com aquest que acabo d’encetar.
Truquen per telèfon. Ara vinc. És que tinc telèfon fix.
...
Miracle! Un miracle de debò! Em truca J, a qui veig molt de tard en tard, i em diu que ja ha trobat la peŀlícula que li vaig deixar... fa dos anys!, i que de tant en tant li reclamava (de tant en tant és una manera de dir, perquè ja dic que ens veiem qui sap quan, o sigui, l’hi dec haver reclamat un parell de vegades). L’ha trobat. I que me l’envia per correu. És un miracle o no?
(Això de “miracle!” era un broma, J, sé que me l’hauries tornat segur.)
Aquí intentaré, quan esmenti algú, no identificar-lo gaire: la inicial (com es diu aquella paraula dels militars?... camuflatge!), camuflar les circumstàncies, amagar el sexe...
Amagar el sexe, he dit. Quines coses que dic. O escric. Sona ra estrany (ho confesso, anava a dir “raro” (raru), però m’he fet el propòsit de formular els pensaments mitjanament maquillats des del punt de vista normatiu, normatiu a la meva manera, almenys, perquè pel que fa a l’ortotipografia, les cursives, les negretes, determinades majúscules, això sí que no). Si anava a dir “raru” podria haver escrit “rar”, però la veritat és que rar sempre se m’ha fet raru.
On érem? Ni idea. Ah, sí, amagar el sexe, sí, que estrany. En parlarem un altre dia. Si em torna a venir al cap.
Odio els punts suspensius (els fem servir molt sovint rere una relació de coses o de fets o de persones quan ja no sabem què més dir). Punts suspensius. Aquí n’hauré de posar molts, em fa l’efecte.
