Treballo i m’adormo. No sé què fer. Si prenc un cafè, l’estar despert em dura deu minuts. Si vaig a passejar, un quart. Si faig gimnàstica o estiraments, cinc o deu minuts.
Ara provo d’escriure aquesta mica de cosa, encara què no sé què escriuré. Aquest matí feia fred a casa —jo tenia fred, més ben dit. Estava tot obert i passava un aire que t’encongia el... He tancat una finestra, la que dóna al carrer, però no les altres. M’he abrigat amb una caçadora per anar a esmorzar.
Això sembla una redacció d’escola. Sempre serà així? Però veig que va escampant la boira del cap i això és el que buscava. I ara no sé què més dir.
Ahir vaig trobar a faltar E. Se’n va anar al P i no en sabia res més que un miserable missatge que havia enviat a P, qui em va transmetre que E m’enviava records. I el blog que feia està aturat just el dia que se’n va anar. Però ahir, justament ahir, em va enviar —o ho vaig rebre, vés a saber quan ho va enviar— un paquetet amb una cosa ben maca a dins. Això no ve d’aquí, el cas és que ha pensat en mi, això és l’important.
També vaig rebre fa uns dies carta —carta!, d’aquelles que s’escrivien abans, amb sobre i segell!— de X, i no sols carta sinó també uns afegitons emocionants. X, si llegeix això, ho veurà com una traïció. Però no pateixis, que ningú no pot saber qui ets, queda entre tu i jo. Et vaig contestar per la mateixa via —carta!— i també et vaig enviar una coseta dins el sobre. O no... Ara em fas dubtar. Ho miraré quan arribi a casa.
M’emocionen les cartes. Els missatges i els SMSs i els guatsaps, que vulgars. No, està bé, és ràpid, però quan vols dir alguna cosa més de fons, més de cor a cor, què vols que et digui.
I ara torno a la feina. Només he perdut set minuts, compto ara, de manera que val la pena. Per no adormir-me. Faig una llegida ràpida, però el word no m’ha subratllat res amb la cosa aquella vermella. Només m’ha senyalat SMSs, guatsaps i word.
Penjo el post.
