Ja ho sabeu i no cal que ho digui més vegades. Quan escric aquí una cosa d’aquestes improvisades en hores de feina vol dir que no m’aguanto de la son que tinc i faig això com a mesura per distreure’m i desemboirar el cap, quan ja han fallat totes les altres estratègies.
M’ha escrit L demanant com anaven les coses i m’ha sorprès i alhora m’ha agradat. I J ja m’ha dit que m’acompanyaria dimecres que ve. Que bé. (Que ve / que bé; i que divertit és això d’improvisar.)
A M li fan demà unes proves per saber si té una cosa dolenta o no, perquè es veu que hi ha bastantes possibilitats que en tingui. Casa de M —o la casa dels seus pares, més ben dit, M ja n’havia marxat— era molt a prop de casa meva quan jo m’estava al seu barri i ens vam fer tan amics que, com que no tenia més família i va patir un atac de ciàtica just quan la seva mare estava ingressada i li quedava poc temps de vida, em va demanar que me’n cuidés —de la mare. I ho vaig fer!
Eren èpoques en què feia coses d’aquestes, les amistats porten de vegades a fer bogeries. Vaig estar-me uns dies allà, a l’hospital, dormint fins i tot a l’habitació, com si fos fill seu. M m’ho ha agraït tota la vida, però a mesura que passen els anys jo ho relativitzo i penso que segurament em devia anar bé fer allò, i alhora sé que M hauria fet el mateix per mi en una situació paraŀlela.
Ara M viu en un altre barri —de fet, en una casa molt a prop de la que tenien de lloguer els seus pares, sóc jo el que s’ha mogut— i ens veiem menys, però de tant en tant sí que ens trobem. Més ben dit, em ve a veure. I és divertit, perquè sol venir sense avisar.
Esperem que les proves de demà surtin negatives. O sigui, positives. Ja s’entén, no?
Parlant de dormir a casa d’altres per substitucions i tal, ara em ve al cap quan van ingressar d’urgència M —és una altra persona—, també fa temps. Era de nit i la seva parella em va trucar i em va demanar si podia anar a casa seva i, si no tornaven abans del matí, que preparés l’esmorzar de la seva prole —família nombrosa— i me’n cuidés fins que vingués S a fer-se’n càrrec. Però com que S té com a divisa, juntament amb el bon humor i la broma sempre a punt que et desarma de qualsevol irritació, el caos i l’arribar normalment a tres quarts de quinze quan has quedat a quarts de nou, dit amb tot el carinyo que sap que li tinc, doncs això, que (suposo que) va arribar a tres quarts de quinze i tota aquella canalla ja era a l’escola, amb les motxilles de coloraines corresponents.
La cosa de M —de qui parlo en aquest paràgraf últim— va anar bé.
I ho deixo aquí, que ja m’hi he estat més temps del compte. Que consti, però, que no sóc germaneta de la caritat. Que ja tocarà el dia que hauré d’explicar dolenteries. Ara, quina sort que et vinguin al cap espontàniament coses boniques. Diu que això li passa a molta gent, quan passa el temps. Doncs de primera.
Ja sóc gran, sí, tot i escriure aquests articles tan ingenus.
