Hola. Feia dies que no feia un improvisat. “Feia dies que no feia” ara sembla que queda malament, i en casos com aquest a la millor —vaig trobar això de “a la millor” fa poc en un llibre que em van deixar dels anys 20, de Folch i Torres (Josep M.)—, a la millor, doncs —segur que seguirà sent incorrecte, és clar, com fins fa no gaire aquest “seguir” que acabo de dir —aquest “seguir que acabo de dir”, hehe— era incorrecte com a sinònim de “continua” —i potser ja estic posant molts incisos—, deia, doncs, que a la millor aquell —aquell i no aquest perquè ja queda lluny—, aquell, doncs, “feia dies que no feia” algú l’acompanyaria d’un pedant —ja sé que és una paraula molt, massa, ofensiva, però és la que m’ha vingut al cap ara—, d’un pedant “valgui la redundància”, o “disculpes per la redundàndia”.
I no. Primer perquè no és una redundància, en aquest cas. I segon... ara no me’n recordo, del segon, que burro. Bé, en fi, no és una redundància... Ho escriuré més ràpid i així no me n’oblidaré: no és una redundància perquè en català “fer” l’usem per a moltes coses i no és una redundància perquè perquè sigui una redundància —perquè perquè, no?, ostres, ja dubto de tot— perquè perquè sigui una redundància hi ha d’haver coincidència substantiva, no sé com dir-ho, la mateixa paraula o dues paraules que siguin derivades entre elles —“entre elles” queda fatal, és poc català: cal dir “entre totes dues” o coses així— i que tinguin... no ho sé, no sé com explicar-ho.
El cas és que deia que “fer” té molta productivitat —no sé sí aquesta paraula, productivitat, és adequada aquí, però aprofito aquest incís per dir que quan vaig sentir aquesta paraula aplicada a qüestions de llengua em va fer molta gràcia—, o sigui, es fa servir molt, per a molts fins —abans no sabia mai quan era fi masculí i quan el femení, fins que vaig associar-ne un a finalitat i l’altre a final—, és a dir, que “fer” no s’ha de tenir en compte a l’hora de parlar de redundàncies, és una crossa del català que cal admetre com una cosa adherent, no, no és la paraula, com una cosa substancial, ara, del català, no, tampoc, estructural, em penso que és això, dels fonaments. És impossible que no hi hagi repeticions de “fer” en una mateixa frase, o en moltes frases, més ben dit, o en moltes oracions —oracions en el sentit laic, i això és un incís per ganes de fer incisos, perquè aquí no calia aclarir-ho—, perquè fer és la manera d’expressar un munt de conceptes —ara veig que de vegades he posat cometes i de vegades no, però ara em fa mandra posar més cometes, i a més en molts d’aquests casos no són cometes el que hi va, sinó cursives.
I què més. Ah, sí, que feia dies que no feia improvisats. És clar que podria dir “feia dies que no escrivia un improvisat” i coses d’aquestes, que ara se m’acaba d’ocórrer —ocórrer va bé aquí?, o potser és castellà?, cada cop més odio la diglòssia, ens han fet malbé la llengua, encara que ara diguin que la Marta Rovira semblava que no sabia parlar en castellà, i tant si en sap!, en té el cap ple, el que passa és que potser no està acostumada a fer-lo servir oralment, però de saber-ne, uf, com tothom, si ens tenen —encara— rodejats —envoltats!, ho veieu?—... per on anava, ara.
Que em tremolen els dits, deia. O no ho deia? I ahir al vespre m’hauríeu d’haver vist, ja us ho explicaré una altra estona.
Que sigueu feliços, mentrestant —si és que hi ha algú, aquí. Bon profit.
