Es triste de pedir, pero es más triste de robar. Era així, no? Doncs és una cosa similar. Acabes de prendre un cafè —ara fa una hora—, arribes al despatx —avui he vingut al despatx a la tarda, feia dies que no ho feia —feia dies que no ho feia, haha—, però és que avui X, i aquesta X és una incògnita total, feia festa—, et poses els cascos amb tota la bona voluntat del món, comences a corregir àudio, i no passen ni tres quarts que ja clapes damunt el teclat i tot el text queda ple de +++++++++++++++ —avui han sigut +— i encara sort que aquestes miniclapadetes duren poc, un instant —i ara em deixa marcat miniclapadetes i ja ho entenc, no pots posar en un diccionari totes les possibilitats de combinacions perquè llavors el diccionari seria infinit—.
Tot un paràgraf improvisat i com que l’he improvisat lentament, perquè no em venia res i llavors anava escrivint d’esma però a poc a poc, i ara no sé com acabar la frase.
No sé qui parlava l’altre dia, o escrivia, o parlava en una entrevista, o el que sigui però ho vaig sentir o llegir —ostres, que complicat que sóc—, que quan anava a un museu hi anava a veure un quadro. I prou. És això! Quantes vegades ho he dit i la gent no ho entén! Jo vaig a veure un quadro!
Jo ja ho deia! Odio aquesta frase i jo la dic moltes vegades. Doctor Freud —quin saldo de doctor, ja que hi som—, m’haig de preocupar gaire?
Però els quadros. Llavors, si hi ha massa gent, no pots mirar-te allò, aquell quadro, aquella escultura, amb calma, rumiant què em vol dir qui ha fet allò. Perquè qui ha fet aquella obra l’ha feta dedicant-hi moltes hores, potser dies o mesos, i ha estat rumiant què diria a qui se la mirés, i llavors jo vull descobrir allò que m’estan dient i que m’ho han estan dient durant hores. Jo necessito hores per descobrir-ho. I és per això que quan vaig a un museu necessito: que hi hagi poca gent, una, que jo tingui hores per davant, potser no tantes hores com les que hi ha dedicat qui ha pintat allò —posem que parlem d’un quadro—, però hores, perquè cada una de les hores que hi ha dedicat volen dir alguna cosa que jo vull sentir, dues, i no sé si hi ha alguna raó més.
Això d’enumerar les raons d’una explicació pel final m’ha fet recordar J. Quan trobes a faltar una persona la trobes a faltar, és curiós, en detalls, no la persona sencera, almenys a mi em passa. Són com retallets d’una vida, diapositives, fotos amb una mica de moviment, l’abans i el després immediat d’aquella foto. Però ja està, prou. Ara aquest detall, ara aquest altre, si t’hi dediques. Però no la persona sencera. Que curiós.
Hi ha tantes coses curioses.
Dic moltes vegades la paraula curiós. Ja es veu que és una de les preferides. Altres són odiar —em penso que ja n’hem parlat— i, per exemple, encantar. No sé qui em va dir un dia que eren paraules femenines. Quina idiotesa.
Hi ha tanta gent idiota. Odio els idiotes —té alguna cosa a veure idiota i odiar?, un dia ho investigaré— i m’encanten les coses curioses. Que bonic que ho he fet.
Va, tornem-hi.
