Històries o aventures del Peric
Hi havia una vegada un senyor que es deia Peric i que aquella nit havia dormit malament. S’havia despertat cap a les tres, havia anat a canviar l’aigua de les olives, hehe, aquesta dita li agradava molt, tot i que potser ja estava molt gastada, s’havia enllitat de nou i des de les tres tota la resta de la nit va ser un mig dormir, allò que no acabes d’agafar el son, o la son, que el Peric quan improvisava no sabia mai si era una cosa o era l’altra, només sabia del cert si era una cosa o l’altra si s’aturava un moment, només un instant, a pensar-hi, però el Peric no es podia aturar perquè si s’aturava tenint coses a dir, això, era el son, llavors deixava d’improvisar i allò perdia l’objectiu amb el qual el Peric havia agafat la ploma, és una manera de dir, una manera de dir del segle XIX concretament, i de la resta de segles fins qui sap a on, potser fins a l’edat de pedra, quan en comptes de ploma l’home escrivia amb pedra, però calla, que també hi ha les coves aquelles que estaven pintades, que el Peric no se’n recordava com es deien però que estan a prop de Castelló, i ara el Peric se’n va recordar que eren les coves de Vilronà o Vinromà o una cosa semblant.
Llavors dèiem que el Peric es va despertar d’aquell son mig son mig no son, i curiosament, o contrastadament, o en canvi, que ja vam dir que el Peric, o l’autor de les seves aventures, escrivia molt sovint curiós i no sap quines altres paraules, perquè quan improvisava s’havia marcat el propòsit de no llegir el que havia escrit els dies anteriors, però sí, una altra era encantar i una altra... la tenia a la punta de la llengua perquè just quan escrivia encantar les tenia les dues però va escriure encantar i l’altra se li’n, se li’n hehe, se li’n va anar —de la punta de la llengua.
Doncs no curiosament, sinó en canvi, i paradoxalment, ara, aquesta és la paraula, el Peric es va llevar com un gínjol, cosa terrible, perquè recordava d’altres vegades que s’havia llevat així i que després ho pagava car, perquè es llevava fresc com una rosa però al llarg del dia buf, però mentrestant tot eren flors i violes i no s’adormia a l’hora d’esmorzar i a casa el miraven amb cara de miracle, i parlava i tot en comptes de dir grrrmffrr, i desitjava bon dia abans d’anar a treballar i fer petons o el que tocava, que tingueu un bon dia, ja ens veurem després i faré no sé què com havíem quedat, i tu el dinar i jo el sopar, com sempre, i jo me’n cuido d’això, i allò de la làmpada que ja veureu que fa fum és perquè ahir al vespre, a la nit, quan ja éreu tots al llit, vaig arreglar la ditxosa làmpada i ara ja funciona, però farà una mica de fum però no us espanteu perquè és parafina que vaig haver de posar-hi perquè si no no lliscava el mecanisme, i si us espanteu apagueu-la i ja l’encendré jo després quan torni, i el que havia de fer aquell dia i tal, i tot era un miracle, perquè tot eren coses que altres dies no feia perquè altres dies tot era ffrrrtgg i sense mirar se n’anava moltes vegades sense haver aconseguit esmorzar, i llavors va pujar a l’autobús i no coneixia la gent i es va pensar que no era el seu i va preguntar al conductor i sí que era aquella línia però havia agafat el torn dues o tres vegades més aviat que normalment perquè havia esmorzat i fet totes aquelles prèdiques i magarrufes sorprenents i miraculoses i en canvi havia anat com un coet, i va arribar al despatx i va dir avui és la meva, acabaré allò que et turmenta cada dia i així almenys aquesta setmana compliré els terminis previstos, i efectivament s’hi va posar i va avançar moltíssim les tres primeres hores, però moltíssim i al cap de les tres primeres hores sabeu què va passar?
—Que el Peric es va adormiiiiiir!!
Molt bé, nens, ja podeu sortir al pati.
Doncs és això, llavors va ser quan el Peric va haver de fer un improvisat, i no descartava haver-ne de fer un altre més endavant, vaja, segur, però només de començar l’improvisat va agafar una velocitat terrible i en comptes de deixar-lo a la meitat per continuar aprofitant l’energia fins que arribés una altra crisi de son o arribés tot allò terrible que segur que li passaria més endavant doncs no va poder parar...
I fins aquí, que no havia pensat això que acabava d’escriure i ho va deixar perquè la seva consciència tenia raó.
