dimecres, 16 d’abril del 2014

Improvisat (107)

Con usteeeedeeees, el dormilega Peric.

Vet aquí que una vegada el Peric tenia molta son, de manera que ell mateix es feia dir Peric el Dormilega. I com que tenia molta son es posava a escriure a veure què.

I de vegades el què es tornava re. Com ara. Peric el Dormilega no sap què escriure.

Recorda vagament que l’altre dia se’n va anar a dormir de quatre grapes, perquè no s’aguantava dret, estava totalment gat. Havia begut més del compte?, us demanareu. Escric moltes vegades demanar en comptes de preguntar per dues raons. Una, perquè s’està perdent aquest ús de demanar en comptes de preguntar. Dues, perquè una vegada M em va dir que preguntar era un castellanisme total a la seva terra i que ningú, però ningú, el feia anar, que tothom deia preguntar.

M sempre ha sigut bastant radical. Tant que un dia el Peric, parlant amb X —i aquest X no és d’incògnit, sinó que és un personatge real el nom del qual personatge comença per X—, doncs, Peric parlant amb X van conversar sobre la possibilitat que X tingués alguna malaltia, nousé, una mena de fixació o de mania en sentit morbo —i morbo en sentit original, en aquest cas una forma argòtica.

De vegades he pensat que podria fer aquests improvisats en directe, de cara al públic, o sigui que anessin apareixent les paraules a mesura que les escric. Però no m’hi atreveixo per dues raons: una perquè sóc bastant tímid, o molt. Dues perquè es veurien els trucs, com ara que corregeixo els errors de picatge i les faltes d’ortografia i les errades que no m’assenyala el word —que ara m’assenyalava picatge, no sé per què— corregeixo, deia, perquè, tot i l’errada de picatge —tornem-hi, que pesat— queda una paraula escrita que no és la que volia escriure però queda allà com una paraula diferent però bona, encara que no s’entengui en el context en què apareix. I tres perquè, com vaig dir escric en word per evitar aquelles cometes seques que odio bastant i aquells apòstrofs també rectes i que també odio bastant.

Això que he dit aquí al mig suposo que no s’entén. Un exemple, de la frase anterior. Suposeu que hagués escrit dita en comptes de dit. Quedaria, Això que he dita aquí al mig suposo que no s’entén. I llavors el word no m’ho assenyalaria perquè totes les paraules estan bé però el total no s’entén. Suposo que ara sí que s’entén. Odio quedar com un perfeccionista o com un que sempre vol deixar-ho tot molt ben explicat perquè no sigui mal interpretat.

Això de dir odiar tota l’estona em penso que ho hauria d’odiar, o sigui, de no fer-ho servir tant.

I ara que deia coses que malinterpreto he recordat, de sobte, uns quants fets de la meva vida en què hi va haver malentesos i, directament, cagades meves —perdó, però és la paraula— davant accions lloables d’altres. Però això ho hauré d’explicar un altre dia.

I allò que deia de llegir després d’escriure mata la possibilitat de fer aquests improvisats en directe. Però pensaré una manera de fer-ho. Noooo. Perquè hi ha el tema de la timidesa, que és insuperable.

I ara sí que ho deixo, prou.