Hi havia una vegada el cavaller Peric que va haver d’anar a treballar “una mica”, va dir a casa, perquè ahir a la tarda no vaig poder entre l’anar i venir i els encàrrecs d’A, i tantes coses una darrere l’altra.
Total, que el dissabte al matí va anar a treballar i final del matí li al Peric, què li va passar?
—Que es va...
No, aquesta ja l’havia explicada, aquesta segur, i fa pocs dies, potser ahir mateix.
I llavors el Peric va tenir la idea... de què va tenir la idea?
—De fer un improvisaaaat!
És una variació de l’altra.
Total, que va començar a fer un improvisat que, aquest cop sí, respectaria la regla —un dia hauria de repassar les regles, i carregar-me’n algunes, o totes, però no recordo on les vaig ficar o, més ben dit, recordo vagament que les vaig dir en els primers improvisats, de manera que la tenim clara—, respectaria la regla, deia el narrador. Respectaria la regla de què?
—De fer frases curteeeees!
Veus, aquest és un recurs que pot anar bé per tallar botifarres de text. Els interromps a la meitat i fas una pregunta als oients, siguin criatures o gent gran.
Ara que dic criatures i gent gran, dic aquestes coses per adaptar-me a les maneres de dir genèricament —no sé si enteneu aquesta paraula, la dic en sentit de gènere adverbiat, ostres quina paraula m’acabo d’empescar, adverbiat. I haig de tallar el paràgraf si vull respectar la regla de fer-los curts.
Doncs dic que ja em comença a fer pena que alguns diaris, per no dir tots, o bastants, o gairebé cada dia m’ho trobo, s’han entestat a dir canalla quan es refereixen a conjunt de nens i nenes. I està bé, i tant, però si ho fas sempre cansa. I tallo el paràgraf.
Cansa canalla perquè quan ho has llegit quatre vegades un mateix dia dius, no hi ha més recursos? I ara penses, n’hi ha d’haver, i de seguida et ve al cap mainada, que segurament es deu considerar molt de poble. Desde luegu, us enrecordeu quan dèiem desde luegu?, o ho deia alguna gent, ara ja no. I jo no, jo deia... no me’n recordo, què deia, però em penso que desde luegu no. Però ahir mateix, xerrant amb J, va dir “de passu” en comptes de de pas o de passada i també va dir en ves de en comptes de en comptes de o en lloc de. I aquí hauria de posar-hi cometes o algu perquè s’entengui, però no n’hi poso perquè així la gent s’entretindrà i encara farà el paràgraf més llarg del que és, que ja deunidó, en Peric ha incomplert la promesa.
I què més, és que no sé què feia el Peric en aquesta història.
Ah, sí, ahir al vespre molt i aquest matí menys però Déu n’hi do, de tant en tant ho escriuré així per no cansar, com allò de la canalla, doncs ahir al vespre no sé que va passar, ara no me’n recordo. El que veig és que ha saltat la pàgina i també hi havia una regla sobre això. I sobre no allargar paràgrafs.
De manera que ho deixo.
