Tornem-hi que no ha estat res. Quan començo un document de vegades surt amb lletra tipus Times i de vegades en lletres tipus no sé com es diuen però m’agraden més. I de vegades surten amb espai mínim, com ara, i de vegades amb espai doble. I ara no sé què més dir perquè m’acabo d’adormir escrivint l’improvisat.
Ahir li vaig dir a A, que em va convidar a la revetlla de S. Joan, que havia estat una festa esplèndida i que sobretot m’havia impressionat, de la gent que havia convidat, S. I com que precisament A, ahir mateix, anava a T amb S, i com que jo hi vaig anar fa relativament poc, al vespre li he trucat a veure com havia anat. Els havia anat bé. Allà van trobar J. I no sé què més em va dir, ara no me’n recordo.
Una de les coses que faig quan m’adormo, i ara no us agradarà que parli d’això, però és el que hi ha i no sé què més dir i és el que he fet en l’adormimenta anterior, o sigui, la de quarts de dotze aprox., i ara m’ha assenyalat adormimenta.
Doncs una de les coses que faig, ecs, és netejar el fons del vàter del despatx. Imagineu-vos-ho. Un despatx que fa més de quaranta anys, cinquanta, que està obert i pel qual han passat un fotimer de persones, és un despatx que no és de ningú. I especialment el vàter no és de ningú. La gent hi va passant —ho sento, em sap greu, però la vida és així, tots ho fem, tothom— i hi va deixant pòsits. Salto de paràgraf
i ja m’estic animant, diuen que als catalans del tema escatològic ens agrada fer bromes. O potser eren els anglesos, i a nosaltres ens agradava més fer bromes sobre els temes sexuals. No ho sé. Però avui estem en el tema escatològic, que suposo que és compatible —vull dir, parlar-ne— encara que siguem catalans.
Parlàvem del vàter, sí, però no sé què deia. Que el netejava per desvetllar-me, entre les coses que faig com a estratègies per a aquesta finalitat —despertar-me quan m’adormo. Ahir em va dir G: si t’adorms, dorm. Valen, i llavors qui treballa, i qui facturarà a final de mes? El cocteler que em prepara els còctels? Si els dallonses em subratlla cocteler també ho podem escriure amb ela geminada, cocteŀler. Apa, més divertit. Diu que les paraules que s’escriuen amb l geminada són paraules que en llatí s’escrivien amb ela geminada. Que, ja que som, ela geminada són totes les eles repetides. N’hauríem de dir ela doble amb punt volat enmig, aquest seria el nom oficial. Per què en diem ela geminada? Per comoditat, per no haver de dir el nom complet, que és molt complicat. N’hauríem de dir EDAPVE, i com que ja té més de cent anys, la sigla ja l’escriuríem edapve, i potser ja s’hauria perdut la p i llavors seria edave i a tothom li semblaria bé perquè ja hi estaríem acostumats
Però salto de paràgraf perquè si no no compleixo les regles. Però recordo que parlàvem de la ela geminada en el paràgraf anterior i és absurd que reservem aquest nom per a la ela, quan de fet totes les lletres dobles són geminades, com ara la erra doble, o la essa doble, o no sé quina més, sí, la ema doble. Perquè geminat vol dir doble, o doblat —o doblada, perquè parlem d’una lletra i convé ser respectuosos amb el tema del gènere, que com sabeu he tractat de manera, ara no em surt el nom, vull dir profusa, incansable, però en pla repetitiu, pesat, no sé què més, sí, llarg com una botifarra, no, com uns intestins, perdoneu, i ara em ve al cap allò de l’escatologia, encara que els intestins no siguin exactament escatològics.
I de veritat que no se m’acut res més que enllaci amb els intestins que no sigui la cosa escatològica o, per altra banda, la matança del porc, però això seria massa llarg
I hem saltat de paràgraf just quan saltem de pàgina de manera que ho deixo córrer encara que només m’hagi desvetllat una mica. I a més també hi veig una mica doble. No sé, deu ser per la cosa d’anar massa de pressa. Depressa o de pressa? No, de pressa, l’altra me la subratlla, i a més aquesta me la sabia de fa temps.
Va, plega.
