dimarts, 8 de juliol de 2014

Improvisat (144)

Podem dir, en línies generals, que el començament de les tardes és un moment de crisi? Sí, ho podem dir. Ho dic, de fet. Però també el mig de la tarda i el final. Segons el que facis és mortal.

Això que acabo de fer és el que se’n diu una pregunta retòrica, ja ho sabeu. Les preguntes retòriques em recorden els polítics, però també altres persones que parlen des de la seva trona particular i s’autoproclamen sàvies en aquella qüestió. “Perquè ho dic jo, i ja està.” I punto pelota, que diuen allà a l’oest. O deien, perquè això de l’argot va molt ràpid i de seguida quedes fora d’ona.

Parlant d’argot, que poc que en tenim, pobres de nosaltres. No ens en sortim. Per què? No ho sé, i menys improvisant. Però improvisant improvisant, jo diria que és que ens falten canals de comunicació prou adequats. Com s’escampa un argot al carrer? Boca a boca o millor boca a orella, perquè boca a boca a mi em suggereix una altra cosa, allò de Breznev i l’altre, l’alemany, que no m’enrecordo mai com es diu. Però tornem-hi, com s’escampa l’argot, o més ben dit, com s’escampen, una per una, les paraules de l’argot? Ni idea.

Ara bé, un cop que tens una paraula d’argot, com continues escampant-la? Doncs sobretot no mirant el diccionari cada cop que el word t’assenyala una paraula que pot ser argòtica, perquè l’has sentit al carrer o perquè te l’acabes d’inventar i et sembla que té gràcia.

Ara bé, una cosa és que una paraula et faci gràcia i una altra que aquella paraula s’escampi. Com es fa? Jo crec que és com una loteria. Ni idea. Pots tenir una tele a les teves mans i no sortir-te’n, i pots tenir un mànec d’escombra i sortir-te’n. Jo crec que ningú sap com funciona, justament perquè no se sap com funciona. O sigui, no es pot seguir el rastre d’una paraula argòtica perquè és impossible arribar a la font.

I ara m’adono que això més que un improvisat és un sermó, perquè fa estona que parlo del mateix i llavors no és normal, almenys no és normal en aquests improvisats. Però ja que parlo de sermó us confessaré que bastant sovint m’han acusat de sermonístic, això ara m’ho subratlla, no sé com s’hauria de dir, però vull dir una cosa com “jo us dic lu que és”, que M ho deia molt sovint i ara, en la distància, fa gràcia. Bé, la veritat és que a mi ja em feia gràcia aleshores.

Doncs això, “jo us dic lu que és”. No em fa res exposar públicament els meus defectes, justament perquè són públics, tothom els coneix. És absurd amagar els defectes quan tothom te’ls coneix, amagar-los encara et fa més patètic. I ara no sé si això mateix ja sembla sentenciós. Sentenciós era la paraula que abans no em sortia. Sentenciós. O sentenciador. No, sentenciador m’ho subratlla.

I ara ja hem saltat de pàgina. I ara he estat a punt d’escriure em en comptes de hem. De vegades quan improvises passa. Però si em subratlla sentenciador —tornem-hi— com s’ha de dir de qui dicta sentències, dallò, professionals? Només jutge? Sentenciós no crec que sigui. Sentencista? No, m’ho subratlla. Però veus? L’argot deu néixer així. Un paio patètic s’inventa una paraula, com ara sentenciador o sentencista per referir-se als jutges —no aquestes exactament, aquestes tenen poca gràcia per ser argòtiques, argòtic seria més aviat “els punyetes”, o una cosa semblant. Llavors t’inventes una cosa i, molt important, sense pretendre-ho el qui se l’ha inventat, allò comença a córrer. I és el que volia dir abans —me’n recordo!—, que és impossible arribar a l’origen d’una paraula d’argot justament perquè qui l’ha creat no tenia cap intenció de crear-la.

De manera que els punyetes ho tenen clar.

Setciències! Era això! Setciències en el seu moment era argot. Ara ja deu sonar carrincló.

I ja us he dit lu que és.