dijous, 24 de juliol del 2014

Improvisat (149

Ja estava trigant massa l’adormimenta del dia, o del matí. Bé, de fet n’hi ha unes quantes al dia, però diuen les regles que com a màxim màxim es poden fer dos improvisats al dia, només en casos molt excepcional, que caldria justificar amb targeta del pares, tres improvisats.

Això era una bestiesa, i ni tan sols la tenia al magí —ja estic cansat de dir cap, i ara he dit magí no perquè formi part del meu bagatge lingüístic habitual (i ja ha sortit la paraula maleïda, em penso que us ho vaig dir, no penso repetir-la, aquella que suma dièresi més vocal més accent més vocal, per mi gairebé impossible d’escriure sense atabalar-me, no atabalar-me no era la paraula, però deixem-ho que em perdo i encara hi sóc a temps, me’n recordo de la cosa... no, no me’n recordo, fa un moment sí i ara ja no

i saltem de paràgraf que m’ha passat com sempre. No sé què fer per evitar que les coses em passin com sempre, cada cop... ensopegar!, aquesta era la paraula d’abans! Doncs cada cop m’oblido més de les coses i llavors les apunto a l’agenda per no oblidar-me’n, però llavors no miro l’agenda i em canvio l’anell de mà —jo sóc bastant romàntic i encara porto l’anell aquell que... deixem-ho que ja veig gent que treu el cap ojo avizor sobre la meva intimitat i vaig dir que no

salto de paràgraf i no sé per on anava. A veure... Re, ni idea. Ara no em surt re. I si no em surt re ràpid em tornaré a adormir i aquest improvisat no haurà servit de re, i ara, servir de re potser se li podria treure suc, però no, però del suc sí que surt una cosa, el suc que sortia de... ui, no quin fàstic, no. Això tampoc. No ho sé, sí, que això em costa, parlar quan estic espès, ah, mira una cosa, allò que se t’acut la millor resposta quan ja ha passat el moment... no, això segur que ho he explicat perquè ho explico sempre, i ara penso que odio que es parli de la mili

salto paràgraf que avui estic contravenint la cosa contínuament, però parlava de la mili i sempre em poso frenètic quan es parla de la mili al meu voltant, perquè jo si no hagués estat pel Greco ara no seria aquí us ho asseguro, però ni una paraula més que em posaré nerviós jo solet sense necessitat que ningú digui res al meu voltant

i canvio de paràgraf i em penso que aquest cop ho he fet més o menys bé, i avui m’està sortint un improvisat de m... —vam quedar, o ho diuen les regles, ara no me’n recordo si era cosa meva personal o de les regles o totes dues coses—

i no sé què més, que últimament tremolo més del compte, bé, més que tremolar que tinc per tot el cos... no que diuen les regles que coses íntimes res, que per a això, per a les coses íntimes del cos ja hi ha altres eixidius quina paraula més bonica i sí és veritat que avui poso menys comes del compte però m’ha vingut de gust i sé que hi havia algun escriptor conegut, de fa molt de temps que va fer una cosa així i es va fer famós i he escrit escriptor i podia ser escriptora perquè ara m’ha vingut al cap... o al magí recordo que abans n’he parlat però sí deia que no sé qui havia escrit sense comes —me’n recordo que ho deia fa un moment, que xulo enrecordar-se aixó és del Pla N. que l’altre dia vam parlar però no d’això sinó d’una altra cosa que jo li vaig dir i després com en un apart del que li deia li demanava salto de paràgraf

quin rotllo! li deia —me n’he recordat— li deia que si la vigília havien parlat de tal qüestió a la redacció i em va dir que sí i em vaig sentir molt ufanós i em va créixer l’autoestima i prou de fer filigranes amb les comes, tu, que va bé perquè vas més de pressa, però no està bé, perquè si algú llegeix això —vés a saber, pobre/a, sabeu que no fa gaire temps vaig saber que rude era també femení?, i m’ho va dir un savi que ara ja és mort i que em va fer enrojolar— i tanco l’encís del guió que tinc com la sensació que abans no ho he fet.

I ha saltat la pàgina i no sé què deia. Ah, sí, me’n recordo, que hi havia un escriptor que escrivia sense puntuar, tot seguit, i ara no me’n recordo qui ho feia o qui ho havia fet en alguna de les seves obres, o en totes —no, en totes no—, no sé si era Faulkner, o Proust o Woolf... un/a d’aquest(e)s. I llavors si fas això, si imites de tant en tant una cosa d’algun d’aquests genis et sents important. O no, perquè és una tonteria imitar aquesta gent així, com si algú volgués imitar Picasso —o el Greco!, recordo que n’he parlat, però era per un tema que no m’interessava parlar-ne.

Va prou, que avui estic més aviat raro. O estrany. Però no és exactament el mateix estrany que raro. I rar no em surt, ho sento. O em sap greu, que sempre dic que és millor. I hi torno, he de plegar. O haig de plegar, que cada cop es diu menys “haig” en comptes de “he”, i no entenc per què.