M’he adormit i he anat a fer l’enquesta de l’Ara, que me l’havien recomanat (i que em situa entre l’Alt Empordà i el Rossellonès, deunidó), he tornat al banc de remer i m’he tornat a adormir, i ara sóc aquí, amb aquesta idea inicial que és el màxim que es pot tenir al cap quan obres un full d’improvisats, una idea o una frase. Ho diuen les regles. I aquí s’acaba la cosa.
Podria donar voltes al tema de l’enquesta però no sé si seria fer trampes, perquè ésclar, si vas estirant del fil de la idea inicial potser és que conscientment o inconscientment ho has estat elaborant abans, potser sense voler, i això també va en contra de les...
Però ara, amb això de conscientment o inconscient —algú ha sentit alguna vegada algú que construís de manera natural els -ment d’aquesta manera, primer el -ment i després la resta de -ments que no duen -ment?, jo no—, deia que el tema de ser conscient o no m’ha recordat una conversa llarguííííssima sobre els records i l’elaboració o enriquiment de records a partir de fotos, vivències, explicacions posteriors o simplement invencions de la ment —aquest ment és diferent dels altres, eh?, i quin acudit més tonto acabo de fer. Apassionant, un tema apassionant.
Salto de paràgraf que ho dient les normes... Veus, “ho diuen les normes”? Algú se’n recorda del que diuen les normes? Ni jo, moltes vegades, vaig fent com si les normes no existíssim i me les anés inventant sobre la marxa. Però noooo, les normes, o regles, existeixen, i tant, i jo les tinc totes al cap, i això és com aquell llibre del Fahrenheit —s’escriu així?, quan improvises no pots consultar diccionaris, ni gúguel ni res, ho diuen les regles—, i llavors no sé què més, se m’ha esgotat el fil per aquesta banda.
Però llavors per alguna altra banda he de continuar perquè si no aquest improvisat seria massa curt i no m’hauria servit de res, seria, com, com, com, jo què sé com, com i ja està, que en català es diu menj, hahaha, que tonto, ara fa una estona he consultat l’article que vaig escriure sobre el català que parlàvem a casa i encara hi he trobat a faltar coses molt característiques, que ara no me les feu recordar perquè de fet ja no me’n recordo. Sí que sé que les hauria d’haver posat en aquella llista, que ja era prou llarga, i no ho vaig fer, esclar, perquè llavors no me’n vaig enrecordar, i enrecordar, à la Nualart, em fa anar a la ratlla del darrere que, us ho prometo, la primera vegada que vaig veure escrit esclar em vaig posar les mans al cap, quina bestiesa. Em va costar enrecordar-me’n, que aquesta, veus, no m’ha costat tant perquè ja la tenia mig assumida. Però “esclar”... És que encara em sembla distingir perfectament el “és clar” del “esclar” (i el primer, el “és clar” que acabo d’escriure, és diferent del “és clar” que és diu quan vols assegurar que una cosa “és ben clara”, o “està clara”), i amb tots aquests “és clar” i “esclar” que acabo d’escriure sense apostrofar abans l’article ja us deu haver cridat l’atenció perquè ara és moda —només ara?, em pregunto anguniat com si m’hagués perdut alguna cosa important... “És moda!”, per favor, sisplau o si us plau —per mi les dues segons el context, en aquest cas sisplau—, deia que és moda, i no “està de moda”, que a mi em sona horrorós, tot i que suposo que deu ser una mania dialectal meva... o vés a saber. I miro cap a dalt i veig
que m’he passat un centenar de pobles i he passat de les normes que diuen que els paràgrafs no han de ser tan llargs —aquesta és una de les primeres normes, com allò de les esmenes de la constitució dels Estats Units. I acabo d’escriure, ara me n’adono, passar-se no sé quants pobles, i això és argot vingut de fora i m’hauria de caure la cara de vergonya d’haver-me’l fet meu com si res. Però els argots és dif
passa paràgraf, coi, que vas dient de les normes i de passar i tal, i el primer que et passes ets tu, Peric... ara me’n recordo, les aventures del Peric!, hi haig de pensar la pròxima vegada, les aventures del Peric, les aventures del Peric, perquè ara no puc que això ja s’ha fet molt llarg i fa estona que hem saltat de pàgina.
