dimecres, 3 de setembre de 2014

Improvisat (159)

És clar, si ja comences el dia adormit, et posen davant el full en blanc —o tot ple de lletres, que és pitjor—, com t’ho fas?

Per què he començat el dia adormit? Més ben dit, el dia no, perquè al matí estava més despert que altres dies, però el secret per arribar al despatx més clapat del compte és el següent, vinga apunteu-vos-ho: a la nit per descuit prendràs un còctel la meitat de carregat que els altres dies, i llavors aniràs a dormir com cada dia, aniràs a fer dallò en el moment que somniïs un somni que inclou l’angúnia de no trobar un lloc on anar a fer dallò, i quan arribi l’hora de llevar-se final, et llevarem, i llavors esmorzarem normal, però tot seguit de l’esmorzar prendrem un còctel el doble del normal per compensar la fallada de la vigília, sense tenir en compte el que diuen tots els prospectes, per descomptat en espanyol, i això ja em comença a torrar perquè no suporto gaire bé que tots els prospectes de totes les medicines del món que es venen en aquesta península estan en espanyol i només en espanyol i només això ja seria motiu suficient per anar-nos-en i llavors fer una llei que aconsellés que els medicaments han de portar unes instruccions d’ús, incloent-hi allò de

uf només de fer un cop d’ull cap amunt he vist la botifarrada de text que hi havia i m’he dit, això no pot ser, però parlàvem dels prospectes en català de les medecines, que ara recordo que algun fabricant de medecines d’aquest país nostre em penso que era indepe, però les seves medecines no porten el prospecte en català, no dic que hagi de ser en català i prou, perquè el canvi podria resultar per a alguns tan bèstia que els podria agafar un cobriment de cor o qualsevol altre iuiu, i no es tracta que els medicaments causin iuius sinó tot lo contrari, doncs ara no sé com seguir.

Però aprofitem la pausa obligada per l’absència d’idees i fem un canvi de paràgraf que ja tornava a tocar.

I com que continuo sense saber com seguir ho aprofito per fer un altre canvi de paràgraf i així compensem els abusos dels anteriors.

I això dels abusos em porta a pensar en una altra mena d’abusos, i ara em ve al cap una cosa de la qual parlàvem fa uns dies, de la connotació que agafen tot d’una determinades paraules per determinats contextos. I això dels abusos, que ja d’entrada era una paraula connotada de pejorativisme, o com se n’hagi de dir, que aquesta me la subratlla, però parlàvem dels abusos sexuals —això, l’altre dia dèiem lo de les connotacions sexuals, a veure si després me’n recordo d’ananr-hi, perquè ara no m’interessa perdre el fil del que deia, que era el tema abusos, que si fins fa poc era dels capellans ara comencen a sortir per tot arreu, que si professors de gimnàstica, que si polítics, que si pares, que si no sé què més coses perquè em penso que ha sortit el tema abusos sexuals pertot arreu i no parem, i tot això em porta a fer una declaració solemne, que no sé si enganxa gaire amb això dels improvisats però ara m’he posat seriós i dic: no hi ha res de més sagrat en aquest món nostre, vull dir el món dels éssers humans, limitem-nos ara a aquest terreny, no hi ha ningú de més sagrat que els nens, que les nenes, i qui els toqui és digne de... no sé quin càstig ni ha per fer veure a aquests criminals que tota la humanitat queda esquinçada per aquests fets, per aquests crims que crims no és la paraula, no hi ha paraules...

I això ja no és un improvisat sinó una altra cosa de manera que us deixo, perquè no sé mai com s’han de reflectir les llàgrimes sobre el paper o sobre la impressora, et quedes sense paraules