dimecres, 17 de setembre de 2014

La frase d’inici era: «He arribat a les dotze tocades sense...» I, és clar —o no— el que m’ha vingut al cap ha sigut “pestañear”. Maleïda diglòssia. Llavors he anat a l’Optimot i no funcionava. Amb tot això que dic que he fet sóc conscient que he fet trampa, perquè durant un improvisat no es poden consultar diccionaris, ni l’Optimot ni res. Però, em demano —i ara ja fa una estona que estic improvisant, encara que expliqui el que m’ha passat. Em demano... no sé què em demano.

Deia alguna cosa sobre l’obertura, però ja no me’n recordo. Ah, sí, me’n recordo, però no m’enrecordo del que deia l’Optimot, que al final se m’ha obert, deia que al costat de sense parpellejar —que obvi— hi havia una altra cosa que ara no m’enrecordo.

I sóc conscient que fins aquí he fet una mica de trampa respectes a les regles, que manen que no es mirin diccionaris, però jo ho he fet abans i les regles crec que no diuen res sobre l’abans. Dic crec, però hauré de repassar les regles perquè ara no me’n recordo, tot i que ara mateix —ara mateix— podria canviar aquesta regla i dir: es poden canviar regles a mig improvisat i establir que es poden mirar diccionaris durant..., no, no era durant, aquesta regla estava dins de les regles fonamentals, capítol intocable si no és amb dos terços de la cambra, i em sembla difícil, ara com ara, arribar als dos terços de mi mateix, si tantes vegades

salto de paràgraf, tantes vegades no és que sigui dues persones alhora, doctor Jekyl —no sé mai si s’escriu així o d’una altra manera... i ara no sé per què escrivia sobre aquest doctor, però sí que m’enrecordo que el doctor aquest —observeu com no escric de nou el seu nom, perqwuè no sé ben bé com s’escriu, no com el seu company —el seu company en la història, que sí que sé que és el doctor Hill, o míster Hill. O mister Hill, que l’autor era anglès, i fixeu-vos que he dit l’autor i no el nom de l’autor, perquè ara mateix, lamentablement, no em recordo del nom de l’autor.

Però com que no sé per què parlava d’aquest autor i de la seva obra, i ara recordo que es era Poe, doncs Poe, era Poe?, Edgar Allan Poe?, doncs no ho sé!, no me’n recordo, recordo el nom de Poe però, us ho confesso, ara mateix, o ara com ara, que queda més fi i més dallò, més no sé què, anava a dir fabrià, però no, aquest home, el geni de la llengua, Pompeu Fabra —d’aquest autor... no, d’aquest gran autor, o home, o el que sigui que s’ha de dir de Fabra, i ara no sé per què parlava de Fabra.

I avui no és el meu dia, em sembla, perquè ara mateix, sí!, deia ara mateix, o ara com ara, i alguna cosa de la puresa lingüística, i ara acabo d’escriure la paraula més difícil segurament de la llengua catalana —la més difícil d’escriure, lamentable, perquè és una paraula que es refereix a la llengua, i no torno a escriure-la, perquè si l’escrius t’has d’aturar, com abans i això és incompatible... a veure, l’escriuré de nou sense aturar-me, a veure quin nyap surt, linguiiostica, ho veieu, és impossible escriure-la sense aturar-se, almenys jo

salto de paràgraf perquè ara he pensat en les mecanògrafes, que potser l’escriuen sense aturar-se, però jo no sé fer-ho i m’agradaria saver, eh eh, qui dels lectors o les lectores, veus acabo de caure..., però ara miro la pantalla i veig que m’ha subratllat saber, més ben dit saver, i el word té raó esclar, perquè saber va en bé alta i qui es pensi que jo no ho savia... haha, ara era broma, però això de la be alta i baixa m’ha fet pensar que aquests dies la gent parlava de la be baixa referint-se a la v, i era curiós, tota l’estona parlant de la be baixa —que no sé per què s’escriu be baixa i no v baixa, si total..., però ara parlava —me n’enrecordo, tooooma, prodigi de combinació pronominal, deia que la la v baixa era el que sentíem dir tota l’estona, i sabeu què deia la gent tots aquests dies, deia via per no haver de dir v baixa, us ho prometo, jo mateix, en el subconscient, quan anava a dir la v baixa, em deia això és molt lleix, i llavors de manera espontània deia via, per no haver de dir v baixa, que és el que espontàniament em sortia, i ara penso, per què no proposem a l’institut que se’n digui via, de la b baixa, veus, ara he escrit b baixa, que és el correcte segons l’acadèmia nostra, i ara recordo que fa uns dies l’A explicava en un article... no era una entrevista i tinc mania als que diuen article a qualsevol cosa que es publica a la premsa, sigui entrevista, article —d’opinió, i ara veig que no tanco el guió i és més còmode, fas més via haha, ara veig que torno a la via, que recordo que en parlava

salto de paràgraf que veig de cua d’ull que estàvem en pla botifarra, botifarra que a Mallorca és un tipus de gent, el que aquí anomenem la xarxa o allò de l’oasi català, que era un llibre que teníem a casa i que ara no el trobo

però veig que hem saltat de pàgina fa estona i això no pot ser adéu