dimecres, 3 de setembre del 2014

Improvisats (160)

Bestreta. Abans d’aclucar els ulls en aquesta tarda que encara és d’estiu, l’última paraula que han llegit, els ulls, era bestreta. I llavors el títol d’aquest improvisat, és a dir, el que tenia al cap quan he obert el full, era aquest, bestreta, el que passa és que només d’escriure bestreta ja he començat a enrotllar-me, però això és el que volia, enrotllar-me, perquè es tracta d’això, d’enrotllar-se.

Concepte enrotllar-se. Doncs és com desenvolupar-se, una paraula que odio profundament i que gairebé mai trobo adequada en el context en què apareix, doncs és com desenvolupar-se però a la valenciana. I ara em ve al cap allò que dèiem ahir o abans d’ahir de les connotacions que de seguida agafen algunes paraules, que tu dius enrotllar-se i ja immediatament et ve al cap una idea molt concreta del que vol dir enrotllar-se que no té res a veure amb enrotllar-se. O sí, potser sí.

Bé. Deixem-ho. Ara penso que em sembla que han estat més d’un els improvisats en què he parlat de les connotacions normalment sexuals que agafen les paraules, de vegades són sexuals i de vegades escatològiques, quina paraula tan difícil, de fet m’he hagut d’aturar per escriure-la i això les regles no és que ho vegin bé o malament però jo diria que en l’esperit de les regles dels improvisats això d’aturar-se per escriure una paraula no està gaire ben vist, però llavors què poses, en comptes d’escat...

Ara m’ha vingut al cap, i em penso que hauria de canviar més aquesta expressió, venir al cap, i usar sinònims, però si venir al cap és el primer que em ve al cap quan estic improvisant, però no he perdut el fil, deia que m’havia vingut al cap un xistu, fa poc parlava amb no sé qui de si el pare deia xiste , xisto o xistu, i deia xistu, jo diria, però anem cap al xistu que si no no ens sortirem mai

i és molt bo, és un senyor —ara penso que potser és de l’Eugenio i ja el deu saber tothom, però va d’un senyor que va pel carrer, em penso que era així, però jo sóc molt dolent per explicar acudits, acudits és la paraula canònica, però jo fins que no la vaig veure escrita al Cavall F..., ja em despistava, el senyor busca unes ulleres o vol arreglar-se les ulleres i llavors veu una botiga amb allò del rètols de volum que surten cap enfora, ara no em surt com es diuen, potser no es diuen i cada vegada els has de descriure d’una manera diferent, doncs hi ha unes ulleres que potser fan pampallugues, una altra paraula del C... fan pampallugues, o no, i hi entra i veu allà una taula amb tot d’instruments de cirurgia i llavors surt el botigues i l’home diu si li podrien arreglar les ulleres però què abans li diguin què hi fa tot aquell instrumental allà, i el botiguer diu que allà s’hi fan circumcisions, no ulleres, i l’home demana però llavors com és que tenen unes ulleres a fora, i el botiguer diu, doncs què vol que hi posem? I a mi em fa riure molt, la veritat.

Però això ha sortit molt llarg, vull dir això de l’acudit, o el xiste o el xist, que això ho deia el Montilla del Polònia, ara no sé si deia xist o xiste, no, deia xist, el que deia xistu o xiste era mon pare, al cel sia, jo diria que deia xistu —que, esclar, escrit seria xisto.

I amb tant xistu em penso que m’he animat i tot, tu. A veure si dura, tot i que no ho crec perquè avui he fet un règim diferent de còctels i... calla, això ho has explicat, i a més a més avui, però no sé si era aquí o en un altre lloc, o parlant amb C o amb F o... amb C hem tingut una petita discussió a propòsit d’unes cadires, perquè jo sempre busco, Bueno, sempre no, però sovint discutim perquè a mi em va bé, per desvetllar-me, és un dels trucos o trucs que tinc

Però he dit que ho deixava estar.