dijous, 31 d’octubre del 2013

Improvisat (28)

Ara he recordat que fa molts anys tenia un mini blanc de segona mà...

El feia servir per anar a la feina i evitar el doble transbordament que si no havia de fer metro-bus, transbordament que comportava no sols haver d’estar pendent del rellotge a veure si agafo el metro correcte de manera que no se m’escapi el bus, que com que surt de davant mateix de l’Hospital Clínic —el Clínic, sempre el Clínic!— és puntualíssim, sinó perquè trigava una hora des de casa al despatx.

Aquella hora, amb el mini eren vint minuts tirant llarg.

M’hauríeu d’haver vist amb el mini, quines ziga-zagues. Sempre aconseguia posar-me el primer al carril, a base de tallar i retallar els adversaris. No sé de qui ho vaig aprendre. Bé, sí que ho sé. Llavors jo era agressiu. Amb el cotxe. Encara que fos un mini de segona mà blanc. Blanc que començava a ser gos com fuig, perquè el temps no perdona.

Però el que he recordat del mini no era pel mini, sinó per una història menuda que vaig viure en un semàfor on treballava de netejavidres E. Com que jo passava cada dia per allà ens vam fer molt amics. Si m’agafava el vermell, de seguida venia E a la finestra del mini a xerrar aquella estoneta. O sigui, feia un parèntesi a la feina.

I un dia, de sobte, E em va demanar si li regalaria un dels dos anells que jo portava aleshores. Així, amb tota la cara.

Jo portava l’anell que porto ara, que és bonet, i un altre de peltre, un no-res. I és aquell dolentot el que volia E, no el bo!

El volia com a senyal d’amistat, suposo, que potser em retornaria amb un altre regal. L’anell no tenia cap valor. Però per mi sí. Li ho vaig començar a explicar i es va encendre el verd. Demà t’ho acabo d’explicar!, li vaig dir mentre arrencava. I vaig pensar de seguida que li aniria a comprar un anellet com el meu i que l’hi regalaria. Però després vaig caure que el que E devia voler no era “un anell” sinó “aquell anell”, justament perquè era el meu anell.

No vaig veure mai més E. I m’ha quedat tan gravat el record que tot sovint em ve al cap. I tal com va ser us ho explico de manera improvisada. Pot semblar un conte però no ho és.

L’anell aquell de peltre encara el tinc. Me’l poso tot sovint al damunt del bo.