Avui és Sta Teresa i, esclar, havia de parlar de ma mare. A més en aquests dies de passió i de son és doblement adequat, perquè ma mare s’ho va passar bé però també va patir molt (com-passió). O força. No ho sé del tot, en quina proporció, perquè sovint sabia dissimular. I jo a més, com deia ella, era car de veure a casa els pares —excepte els últims anys— i per tant no me’n feia gaire el càrrec.
Teresa. Ara també em ve al cap la Teresa del premi que es dóna avui, que té tanta i tanta fama —pels calés, no cal dir-ho (per què calés i no calers, si diem calerons?). Ja me n’anava cap a un altre assuntu, com deia i encara diu tanta gent, sobretot gran. (Tornem-hi amb les coses de llengua, no me’n puc estar.)
Ara ja diuen abans d’hora qui “sona” per al premi. I qui sona en aquest cas és la SP. Com gairebé sempre, una celebritat —celebritat que jo qüestiono, no cal dir-ho— que es premia per donar prestigi al premi (prèmit, us en recordeu?, com àpit, coŀlègit...).
Vaig conèixer i tractar força C, que era jurat permanent del prèmit aquest. Jo li demanava el 16 d’octubre què tal la guanyadora (noveŀla), i C em contestava, invariablement: has llegit ja aquest any El Quixot, o Anna Karènina, o Blanquerna, o...? —cada any me’n deia un de diferent, era com un joc.
Abans de conèixer C, tot s’ha de dir, jo ja havia conegut i tractat força J, que vivia gairebé davant per davant de C i eren tap i carbassa. Vaig estar unes quantes vegades a casa de J i recordo ara el seu gat com se’m passejava pel damunt del respatller. Expectatives xungues per al convidat, potser J ho feia perquè qui feia visita no s’allargués.
I també havia conegut L, que vivia igualment allà al costat, i de vegades aprofitava que anava a una casa per passar per l’altra. L no tenia res a veure amb la parella esmentada, però em va ensenyar les beceroles de la correcció i té una fillada que... L em va fer conèixer l’O, del mateix ram, i l’O m’enviava poemes per Nadal, i llavors per torna un dia li vaig regalar un llibre dedicat perquè l’havia corregit jo (tot i que, com sempre, i més llavors, cap ni una referència als crèdits). Em va dir que li havia agradat molt, que no hi trobava cap ni una pega! (no es referia tant al contingut, que també era bo, crec, sinó a com havia quedat, al resultat de la meva feina). És el que se sol dir, no? Però quan ets jove (no arribava a la trentena) t’agrada més que t’ho diguin, encara no t’has malejat prou per ser cínic o per ser prou lector d’entre línies.
Però si parlava de mumare! (això ho diuen a Mallorca, no sé si a totes les Illes) Quina vulgaritat la meva, ficar-se en aquests altres verals, i quan parlo de la mare!
Però ara ja n’hi ha prou, que veig que m’he desvetllat una mica recordant tota aquesta gent (la de més amunt, vull dir, ma mare no la inclouria mai dins “aquesta gent”). A veure si un dia em tornen a venir i puc improvisar una mica alguna cosa sobre tot plegat. I sobretot sobre la meva mare (sobre tot / sobretot / sobre, ho pilleu? [va, deixeu-me que us escandalitzi un dia]), que avui l’he deixat o deixada de banda.
Ui! Si són gairebé les dotze i he començat a dos quarts i mig! Massa. Començar l’escrit és el que em fa perdre tant de temps, perquè de primer només tenia una cosa al cap: és el sant de la meva mare. Felicitats, eh?
