És dur començar la setmana, pràcticament des del minut u, havent de fer un improvisat, però és el que hi ha. Aquest és el titular.
Però, esclar, per què ens hem d’enganyar, després del titular hi havia la cosa aquesta, el sumari, l’abstract, el no sé què que diem —dèiem— els periodistes sobre el primer paràgraf d’una notícia, que ara no me’n recordo..., ara sí, el lead. El que no recordo és què vol dir lead, però deu ser una cosa així com sumari, no, sumari no, i a més ja ho he dit, és el quid de la qüestió, que quan estudiàvem es resumia en cinc w, en anglès, llavors, com ara, l’anglès feia forrolla, i això de la forrolla no m’ho acabo d’inventar, existeix, existeix l’expressió, el que sí que he o haig de reconèixer que no tinc ni idea del que és forrolla, ara mateix, perquè no em sona a res que tingui a veure amb soroll, tot i que les erres poden ser onomatopeiques, o sigui, com les de bruuum bruum, que recorda un soroll no sé si de cotxe engegant-se, o cotxe dels antics, però reconec ara mateix, ho confesso, que no tinc ni idea del per què feia brum brum fa un moment, i fer brum brum no és cosa de cada dia, un no fa brum brum avui al matí i a la tarda, no ho sé, no ho sé, hauria de recordar-me’n i no me’n recordo, només que bruum bruum em fa pensar en cotxes engegant-se, però això ja ho he dit.
Brum-brumm és una onomatopeia. El món de les onomatopeies. O: Amb vostès, les onomatopeies. O: Les onomatopeies, passat, present i futur. O: Les onomatopeies: reptes i desafiaments. O: Les onomatopeies a cavall del segon i el tercer miŀlenni. Tots aquests titulars de tesi doctoral m’han sortit un darrere l’altre perquè a casa hi juguem de tant en tant, a inventar-nos títols tòpics. Però sí que recordo que parlàvem de les onomatopeies, esclar, després de repetir-ho tantes vegades te’n recordes, com passava abans que et feien repetir les coses fins que te’n recordaves, encara que no les entenguessis, i això és el que jo feia quan alguna cosa no l’entenia, repetir i repetir i sobretot repetir per escrit, que era la millor manera que et quedés gravat, i llavors ho escrivies tal qual, com ho havies repetit, i allò quedava bé encara que no entenguessis res, no et posaven sobresaliente, que és com se’n deia aleshores almenys a la meva escola, a la meva segona escola, perquè suposo que a la primera devia ser, no sé com devia ser, ni idea. Estàvem en l’etapa més fosca del franq..., no això ho dic de broma, no sé quina va ser l’etapa més fosca del franquisme, però sens dubte no va ser la meva, que la mort d’aquell senyor em va agafar als disset anys, de manera que no recordo com devia ser el franquisme dels primers anys, posem per cas dels anys 40, perquè jo no hi era, o si hi era era molt petit, quina tonteria acabo de dir, però era el que jo pensava quan era petit, que abans de ser petit havies sigut moooolt petit des de sempre, fins que un dia et va donar la gana créixer perquè vas trobar uns pares que et van voler fer créixer, o una cosa així perquè jo era massa petit per recordar-me del que pensava quan era petit, i si era molt petit no puc recordar em penso que hem entrat en un bucle de manera que sortim-ne.
Però sí, me’n recordo, parlàvem de franquisme, el que he estudiat després és que quan el franquisme ja s’apagava per asfíxia econòmica i per tant s’haurien d’haver fet càrrec de nosaltres els altres europeus, i dic nosaltres perquè llavors tot era la mateixa cosa, Catalunya era..., ostres, i ara recordo quin dia és avui, no és que no me’n recordés, perquè no paro de pensar-hi, o no parava, fins que m’he adormit, i per què m’he adormit, eh eh?, doncs perquè ahir em vaig quedar a mirar la tele, jo que no miro mai la tele, doncs ahir amorrat a la tele fins que va sortir aquella dona que em sembla bellíssima però l’admiració s’acaba aquí perquè no li tinc gens de simpatia, però va dir els resultats i ja me’n vaig anar a dormir.
És per això que avui estic tan clapat? No, no és per això. Estic clapat perquè fa poc més d’una hora i mitja que he pres el còctel dels matins, i llavors això et deixa fet caldo, i t’adorms, però és veritat que altres vegades això d’adormir-me sense solució, diguem-ne, no passava fins una mica després, posem-hi mig matí.
Doncs a veure si arribem fins a mig matí sans i estalvis. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè el que és o soc jo, no sí si aquesta frase va així, però ara no és el moment de discutir-m’ho.
