dimecres, 26 de novembre del 2014

Improvisats (189)

Harto ya de estar harto ya me cansé. Podríem començar els improvisats amb una canço, el títol d’una cançó o, com em sembla que és el cas, una estrofa o dues d’una cançó que m’ha vingut al cap —la diglòssia i l’edat—, que no sé ni de qui és ni de quan és i em penso que no em fa res. I un cop novament, perquè em penso que ja ho havíem comentat una altra vegada, tenim aquí una rima... He escrit, sí, “hem comentat”, i ho he expressament en to foteta, perquè tota la frase era en to foteta, perquè estic fins als dallonses d’aquesta expressió, o d’aquest verb, comentar, comentem-ho, ja ho comentarem un altre dia, ja ho vam comentar, i així, no parem, harto ya de estar harto, que dèiem abans i ara m’ha tornat a venir al cap quan deia això d’estar tip, o no sé si deia estar tip però era una cosa similar.

I m’he quedat encallat. No se m’acut res, i si no se m’acut res ho hauré de deixar, però mira, aquest ho hauré de deixar em recorda les parelles que diuen que ho han de deixar a la primera, escolta, jo que els diria —i aquesta és una forma d’expressió molt xula, “jo que els diria, però malauradament s’està perdent, com una que vaig sentir, no, llegir, en un d’aquests cataus de conspiradors en els quals conspiro, perquè m’agrada molt conspirar però, com els dic sempre, conspiro sense moure’m gaire, vull dir conspiro per la xarxa, conspiro fins i tot improvisants coses absurdes com aquesta mateixa, ara no em feu bellugar gaire, els dic, perquè jo séc un discapacitat, i això no ho dic, esclar, però és com si ho digués i com si ho sentís, tu, és que sóc bastant incapaç o discapaç haha d’anar a veure no sé qui i dir-li no sé què, no ho sé, no sé de què anava tot això, sé que parlava de conspiradors, però, mira, conspiradors, aquest matí he escrit una carta contundent i definitiva —jo sempre, no sempre no, però molt sovint escric coses contundents i definitives—, i sé seguir el fil, en aquest cas, sí, me’n recordo, perquè en aquest cas ha set molt contundent, he escrit a V una carta oberta adreçada a C perquè C va adreçar una carta oberta a A, i no sé què faig aquí posant inicials si la cosa és pública, sí, he escrit una carta contundent a Carme Junyent en resposta a la seva carta adreçada al senyor Mas, i si no me la publiquen, que és el que passarà as usually, no em publiquen res por ahí, snif, sí, ja ho sé, hauria d’haver escrit per ahí, hehe, en valencià ho admeten, per ahí, i ahí tot sol, esclar, i és que de vegades és útil, ara no em vénen al cap lkes vegades en què és útil perquè estic improvisant i sí, d’acord, he picat una mica més a poc a poc, ho confesso, va contra les regles, quan escrivia això que escrivia abans que era soble la Carme Junyent o na Carme, que es pot dir de les dues maneres, però en canvi és difícil quan s’ha d’apostrofar aquest “en”, és difícil, jo diria que sobretot amb els homes, no sé per què ho diria, però em costa menys, tot i que em costa, escrivir n’Antònia que escriure, uala, que burro, em penso, no segur, ho he vist de cua d’ull, he escrit escrivir, és per, és per, hi ha una expressió adequada a aquestes situacions i ara no em ve, no, no és per llogar-hi cafdires, és més fort, però bueno, un altre dia serà.

Ara estàvem parlant de no sé què estàvem parlant, l’última cosa era això del llogar-hi cadires, de l’expressió aquesta tan divertida, que vol dir —els catalans sempre ho hem d’explicar tot, els catalans i les catalanes, hehe, sí, ara me n’he recordat, a la doctora Junyent li deia que sí, que està bé, que ella vol ser català i no catalana dins l’expressió catalans i catalanes i jo he escrit una altra carta explicant per què es feia servir això de catalans i catalanes i que no s’havia de posar com una fúria, o com una fura, que ara no sé com és, perquè el president no la tracti a vostè de català. Doncs ho he explicat i no m’ho voldran, però m’és igual perquè per a això tinc un bloc, que no és aquest, que aquest és per a les escombraries, les escombraries que recull qui, escombraire o l’escombriaire? Doncs confesso que no sé mai, si m’ho preguntes de pressa, sense pensar-m’ho gaire, quin és quin, perquè és una pregunta molt difícil, com ha estat difícil per a mi escriure-ho fa un moment que m’he hagut d’aturar uns instants, aturar uns instants és frase de poema, no em digueu que no, aturar els instants, el que passa és que deu ser d’un poema ja escrit i és això el que ens passa quan escrivim poemes, que si bé sempre havia dit que els poemes es podien escriure amb gran avantatge si s’escrivien en prosa, sense engavanyaments, veus, aquí m’he aturat, eh, que ja m’havia aturat abans, que dues aturades en un improvisat estan prohibides, i dues prohibicions contravingudes comporten expulsió, i a més ara ja estic divertit i tot o sigui que l’àrbitre no sap què fer, si expulsar-me per càstig, o expulsar-me per..., ara m’he enredat, no sé què dic, adéu