dimarts, 25 de novembre del 2014

Improvisats (188)

Estic content.
Ara, estic content ara, ara mateix, perquè aquests dies... Bé, ja en parlarem un altre dia, ara estic enfeinat fent un improvisat, enfeinat fent un improvisat, deliciós, no em digueu que no, bé el cas és que m’adormia, però com he dit estava content perquè havia acabat una cosa que era com un part, perdó, no era com un part, un part és una cosa molt més seriosa, i ara he fet una masclismetada, no ho sé si es pot dir així, però de moment ho diem així, perquè no es pot comparar el part d’una criatura amb res, tret de amb la creació, vull dir la creació de l’univers, és així, i ara ens han sortit una combinació de preposicions, “de amb”, que per a qui la fa servir no és re, però si sabéssiu la quantitat de quilos i de saliva i de tinta i de no sé què més que s’ha gastat, però calla, que ara me’n recordo d’una bona, i és que quan fem una enumeració com aquesta de la saliva i de la tinta i de no sé què més, no sé si hi havia gaire coses més, i llavors entrem en un bucle, no, que reprenc el fil, que es fa una enumeració i s’afegeix etc. i et quedes tan ample, i no, has de ser sincer i dir no recordo si hi ha més coses, perquè si n’hi ha i te’n recordes les has de dir, i no etc., que per a l’única cosa que serveix és per amagar la teva mandra, i olé, i ara m’acabo d’encallar, i per tant aturar, en un apòstrof + accent, i això és el que dic sempre, que fa difícil els improvisats i caldria elevar a l’autoritat competent una no sé què, una petició, ara, una sol•licitud, perquè i ara no sé perquè era la soŀlicitud ni a qui s’havia d’enviar, però veus, abans parlàvem de sinceritat i jo ho dic, mira, no ho sé, no me’n recordo, tot i que de vegades, ara no, però de vegades reconec que m’haig d’inventar coses per als improvisats perquè vaig massa de pressa, i ara acabes de dir una mentida perquè has dit “m’haig de” i no m’haig de res, el que passa és que no saps improvisar dient la veritat, o sigui que diguis la veritat i reconeix que si no dius la veritat és perquè no vols, o no en saps o el que sigui. I ara crec que m’he encallat de manera que faré un punt i a part i així guanyo unes dècimes de segons

Doncs, no, no m’han servit de re les dècimes de segon que en realitat ha sigut ben bé un segon perquè he fet el punt i a part sense fer punt, de manera que no sabia si tornar enrere i fer el punt o no, o deixar-ho córrer, la veritat sigui dita, ha passat el segon i he tirat endavant, que és el millor que es pot fer quan estàs improvisant, tirar endavant, i si no tires endavant, si estirem fort ella caurà, segur que tomba, i no sé si us ho havia explicat que hi ha gent que no és que tingui o vegi miratges, o sigui, coses que veu però que no existeixen, i no sols miratges, sinó allò d’aquell home de la peŀli que va fer el Russell Crowe, i calla, que haig de pensar quan vagi al caprabo de comprar un desodorant d’aquests que es el millor després de 56 anys d’experiència, no d’experiència en desodorants no, perquè jo abans de ser adolescent, i potser adolescent avançat, o no me’n recordo, no s’usava gaire, però parlava del Crowe, i Crowe, me’n recordo, venia de l’actor, i l’actor venia de no sé on, ah sí, de la peŀli del premi Nobel que veu coses, i això de veure coses em recorda alguna cosa que estava explicant però que ara no sé com seguia, veure coses, veure coses, no per veure coses no tenim res, senyor, aquesta cosa em penso que ja l’havia explicat, la de per no sé què no tenim res, senyor, avui no l’he explicat però no fa gaire, va l’investigador i pregunta no sé on per no sé qui, ara no recordo exactament la situació, i llavors l’altre mira el fitxer o el que sigui i diu per tal —que és el nom que li ha demanat— per Tal no tenim res, senyor, doncs, això, un acudit que no és un acudit, que és un record d’una peŀlícula, però ara ho tinc tot barrejat i no sé què he dit, alguna cosa d’una peŀlícula, sí, però només recordo el tema del per tal no tenim res, senyor. I llavors ara, ara mateix, se m’han acabat les piles perquè...

Sí, me’n recordo, una cosa, això de les piles em recorda el conilleta aquell que no se li acabaven les piles i que durava i durava mentre els seus competidors es quedaven a mig camí, però ara no me’n recordo del nom de la pila, i potser és millor perquè no sé què diuen les regles sobre la publicitat encoberta dins dels improvisats però no m’estranyaria gens que estigués prohibida, perquè prohibeixen coses molt menys serioses, haha, però no, això de la publicitat encoberta, quan és oficial, o sigui, quan està acordada o legitimada o com se digui, llavors té un altre nom que lògicament no és encoberta, esclar.
I m’he tornat a encallar però em salva que acabem de saltar de pàgina, i diuen les regles que quan saltes de pàgina estàs autoritzat a deixar córrer l’improvisat, cosa que faré immediatament no sense fer esment a la bonica combinació autoritzat-improvisat que m’acaba de sortir tota sola, sense pensar-hi gens ni mica, i és que sóc un campió, tu, ja m’agradaria