dilluns, 12 de gener de 2015

Improvisat 2012

Es veia a venir que avui seria un dia difícil. És clar, després de tants dilluns que en realitat no eren dilluns, ara i avui és dilluns. I és tan dilluns que tenia una targeta 50-30 per estrenar-la aquest matí i el burro del qui us escriu ha fet servir una vida de la targeta T-10 que també vaig comprar a començament d’any per anar trampejant aquestes setmanes que no eren setmanes.

He escrit “fer servir una vida” i sóc conscient que és una exageració, però la vida és plena d’exageracions, de simplificacions i d’altres coses similars que ara podria dir que li donen salsa, però no és per aquí per on anava, sinó pel tema de l’objectivitat.

Però si em poso a parlar de l’objectivitat i la subjectivitat em penso que ens enredaríem i sobretot m’adormiria de seguida, o continuaria adormir, i es tracta de desvetllar-se una mica, de treure’s la son de les orelles i sobretot de les parpelles, que treure’s la son de les orelles és una altra cosa. S’hi acosta, però és una altra cosa. Ja que hi som: per què la dita fa “de les orelles”? Quina cosa més estranya.

El que és estrany és aquest improvisat, que no sap cap a on va. Podria anar cap a on els dits em portin, que seria una adaptació dactilar del títol d’unes memòries que després en van fer peŀlícula, però ja vaig decidir fa dies que preferia no anar cap a on els dits em portin sinó cap a on el cap em porti, cosa que vol dir que he de lligar els dits una mica i fer-los esperar fins que hagin completat la idea que vulgui expressar el cervells. Però això també vol dir que les neurones s’han d’autocontrolar, de frenar, han d’esperar que els dits acabin de teclejar el que han volgut expressar abans.

I això continua sent molt estrany i a més “autocontrol” és una paraula que no m’agrada gens i que em porta a fets recents gens agradables de recordar. Fets dels quals prefereixo no parlar aquí perquè no hi ha res pitjor que parlar d’uns fets tràgics de manera improvisada per vessar-la. I vessar-la de manera definitiva, perquè fets tràgics + reaccions vols dir, segur, algú que s’ho apunta perquè aquella reacció improvisada li ha semblat d’allò més transcendent.

Una de les coses pitjors que passa en aquesta vida nostra és que dius dues paraules improvisades en qualsevol mena de situacions, dues paraules, potser, en un discurs de cent o de mil, i aquelles dues paraules algú se les apunta. I te les pot fregar pel nas qualsevol dia, a propòsit de qualsevol altre fet. I et diran, “és que tu un dia vas dir això”, i tu no ho podràs negar, perquè ho vas dir, però no ho volies dir, no era el context de sempe, no eres tu de debò el qui parlava aquell dia, et vas deixar portar pel que et va venir al magí i llavors sempre hi ha algú que diu que les coses que es diuen d’aquesta manera improvisada, sense pensar-se-les gaire, són les més sinceres.

Jo crec que és mentida.

I com que m’han pescat unes quantes vegades en aquestes, miro d’evitar-les. Miro de no improvisar mai paraules solemnes. Però de vegades ho fas, t’arrisques, i segurament molts cops t’equivoques.

Exigeixo el dret a equivocar-se i a que ningú t’assenyali després com a culpable. Més ben dit, com a culpable d’aquella equivocació sí, esclar, però no com a propietari de tot un mobiliari afegit que se suposa que complementa aquella equivocació. O que era el mobiliari que tenia a casa seva, o sigui al seu magí, tal personatge històric o tal altre o tal altre.

És clar, quan tot això ja no és dir sinó que és escriure, el fenomen encara és més desastrós.

Dius, lo millor és quedar-se a casa i no piular si no és per dir coses políticament correctes que encaixin perfectament en els motllos de la gent que suposa que has de dir o escriure això o allò, perquè és el que fa per tu.

Pobre de tu que t’equivoquis un dia.

Uf, quin dia. Avui deu ser un d’aquests dies. És el típic discurs sobre qüestions importants que hauries de revisar una vegada i una altra. Encara sort que sóc prudent i quan parlo de coses d’aquestes miro de no posar exemples o de no connectar gaire el que dic amb la realitat.

De fet, ja no sé el que dic.