Hi va haver un temps, em penso que era l’any passat, que em vaig pensar que el secret de l’eficàcia dels improvisats era córrer molt, que els dits correguessin molt sobre el teclat, que aquesta era la millor manera de despertar-se. No sé com va anar allò, però avui he pensat que la millor manera de despertar-se no és córrer molt sinó que les neurones corrin.
Llavors la clau és saber què és el que fa que les neurones corrin quan estàs completament adormit i per tant les neurones també estan adormides. Davant d’un exèrcit de neurones adormides, com ho faries per despertar-les? Cridant-les, exacte, les treus del llit, si és que dormien al llit, perquè hi ha gent que és capaç de dormir assegut —jo, per exemple—, dret —jo, per exemple— o fins i tot caminant —jo, per exemple—, i estic segur que seria capaç d’adormir-me, o més exactament continuar adormit, si em posés a córrer, el que passa és que no ho faig perquè corrent la nata que et pots clavar pot ser històrica, si ja ho és bastant quan camines adormit i caus. Diu: Caus? I tant. Això de córrer ho hauré de provar un dia a la platja, i després, si hi ha caiguda, veure, d’acord amb els senyals que hagin quedat, com ha anat la cosa. Com la poli.
El que veig és que aquí i ara la cosa no va bé, perquè m’acabo d’adormir escrivint l’improvisat. Suposo que és perquè no sabia com continuar, que és el que em passa ara mateix.
Parlàvem sobre la manera de fer improvisats, i ara veig que la manera de fer improvisats és una expressió absurda perquè com diu el nom, improvisat, admet totes les maneres. Hi havia unes regles, sí, però crec que es van perdre en un naufragi o una cosa així. He sentit alguna cosa de barcos o vaixells que van naufragar.
Doncs sí, els improvisats es poden fer com vulguis, i l’única regla que hi hauria d’haver és que fossin breus, ràpids, màxim un quart, i ara fa gairebé deu minuts que estic amb aquest, de manera que o apreto o això es quedarà en una pura teoria, i ara he escrit apreto a consciència, perquè així com en altres casos saps com ho hauries de dir, en aquest cas no ho veig gens clar, sobretot si vas improvisant i no tens gaire temps per pensar, com és el cas.
A veure, com segueixo. El tema de seguir i continuar està massa rebregat. Del tema polític no en vull parlar, del tema de la revista de París tampoc, i a més ja n’he parlar en un altre lloc de manera més o menys solemne. O sigui, estic sense sac. Del tema d’experiències personals del dia en podria parlar, però és que avui no ha passat res que sigui digne d’esment, em penso. I veig que estic deixant passar aquest improvisat sense dir res de res. He dit res? No... Mira, hi ha això del res amb valor negatiu i amb valor indefinit: “no dir res” (res = 0), “he dit res?” (res = alguna cosa). Però això és tan conegut que jo mateix m’adormia escrivint-ho, sobretot perquè m’he hagut d’aturar bastant per això de les cometes i parèntesis i tal.
I hem arribat al quart. Em sap greu aquest improvisat, temps perdut.
