Ara m’acaben de trucar i m’havien de donar un número de telèfon i quatre dades més i he dit espera que agafo un paper, i agafo el paper i el poso al damunt de la taula on estic escrivint davant la pantalla —perquè que improvisi ara això que escric és perquè ja estava davant la pantalla— i com em passa sempre sempre sempre el paper es movia mentre apuntava les dades i els números i jo no sé com fer-ho perquè no es mogui el paper quan escrius amb una sola mà.
Ho sé, pots posar-te l’auricular —jo tinc fix, només fix, i per tant encara puc parlar d’auricular, que és una cosa que... bé, un altre dia ho explico— entre l’orella i el muscle i agafar el paper amb una mà i escriure amb l’altra.
Però resulta que jo mai he estat capaç d’aguantar més de dos o tres segons l’auricular —ni els mòbils, esclar, encara menys perquè són més petits— entre l’orella i l’espatlla, de seguida se m’esmuny i haig de córrer a atrapar-lo amb les dues mans perquè no caigui a terra i demano disculpes perquè m’he perdut en el que em deien des de l’altra banda.
O sigui que amb una sola mà els gargots que escric no sé si serviran de gaire, excepte per recordar-me just en el moment de penjar —i si no em crida alguna altra urgència en aquell precís moment, com sol passar, com ara que truquin a l’intèrfon a directament a la porta— de traduir aquells gargots en xifres i lletres comprensibles per a mi mateix.
Fa anys i panys que em demano com s’ho fa la gent, de totes les edats, per tenir tan ben atrapat el telèfon o el mòbil damunt l’espatlla amb el cap inclinat cap aquella banda i parlant tan tranquiŀlament mentre prenen notes, o mentre entren en una botiga i demanen el preu de tal cosa i immediatament s’excusen parlant al mòbil dient que estan en tal botiga i que tot just han demanat el preu de tal cosa i llavors diuen d’acord a la dependenta i en demanen dos, o potser tres, i es tornen a disculpar a l’espatlla, o no, i agafen allò que han comprat sense deixar de parlar al mòbil, i potser duen un gosset i tot amb la corretja penjada de l’avantbraç, i treuen el moneder de la butxaca o del bosset mentre continuen parlant, i l’obren per pagar, i demanen disculpes de nou al mòbil, o no, i surten o ixen de la botiga amb l’aparell enganxat a l’orella suposo que mitjançant una pega especial o un sistema complex de molles.
A mi cada vegada que veig aquests prodigis em queda una mica cara de tonto i em demano si sóc de la mateixa espècie o d’una altra menys evolucionada que s’ha quedat a mig camí.
