divendres, 8 de novembre del 2013

Improvisat (32)

Estic confús. Un mar de dubtes. Torno ara —fins ara!— d’un dinar amb companys de feina i no sé dir si ha anat bé o malament. No torno ara ara, perquè abans de posar-me a fer aquest improvisat he mirat correus i alguna altra cosa pendent, però vaja, a les cinc encara hi érem, i després autobús i tal fins arribar a casa.

No sé si ha anat bé o malament, deia.

Bé perquè no ens veiem mai —la feina nostra és sempre amb molt de contacte virtual però gens de físic, ni tan sols geogràficament seria possible, estem força escampats— i almenys amb el nucli dur d’una de les “divisions” del macrogrup que coordina i dirigeix J només aconseguim reunir-nos bastant de tant en tant, un cop l’any o així.

Bé perquè de les onze persones que podíem ser hi érem nou. I les altres dues no hi eren, una perquè viu a una bona estona de vol aeri i a més té un greu impediment físic i a més tampoc forma part del nucli dur dur que dic, tot i que participi activament en les nostres converses, les nostres contínues i sovint cordials i fins divertides batusses virtuals; i dues perquè de fet no s’hi havia incorporat del tot, al nostre grup. (Ja havia rebut gairebé tot l’entrenament teòric previ, però al final es va estimar més acceptar una altra oferta laboral que havia rebut, però va ser de bon rotllo perquè ens ho va consultar i li vam dir que endavant amb l’altra feina, i tant, i que si tornava seria benvinguda —si continuàvem tenint els clients que tenim ara, esclar. Seria una molt bona coŀlaboradora, per incorporar-la al nucli dur dur, que som ara mateix G, L i jo.)

Bé perquè ens hem explicat coses —jo hermètic, com sempre, sóc incapaç d’explicar res si hi ha més de quatre persones al meu voltant; tinc comprovat que quatre és el límit, i quatre si són ja prèviament molt conegudes—, perquè hem rigut i ens hem conegut una mica més.

Bé perquè ha resultat barat, després d’ocupar tres hores un local, haver-hi dinat i haver-hi pres cafè.

Bé per quasi tot.

I en canvi jo n’he tornat confús. ¿Potser perquè he pensat, tant abans d’arribar-hi com quan ens hem acomiadat, que em mirarien amb una certa commiseració —commiseració bona, de bona fe— perquè m’han vist desmillorat? Potser és això. Em fa llàstima causar llàstima. Que em compadeixin em resulta més difícil d’acceptar que la raó per la qual em compadeixen.

Que complicat que sóc.

Ha anat bé perquè és gent que, cadascú des de la seva distància —i jo en poso molta entremig, per part meva, d’entrada—, m’estimen. I hauria d’estar-ne agraït.

De fet ho estic. Ha anat bé, esclar que sí. Tot el que he escrit era pura improvisació, eh?