dissabte, 16 de novembre del 2013

Improvisat (36)

Ara em ploren sovint els ulls no perquè estigui deprimit o trist sinó perquè sí, suposo que per efecte d’alguna medecina que he pres últimament. Deu ser això perquè són llàgrimes que couen, que obliguen a tancar els ulls i a eixugar-los de seguida per poder tornar a obrir-los. I no m’és tan fàcil eixugar-me l’ull esquerre, que és el que més plora.

Ho dic perquè m’acaba de passar i després de dubtar un moment m’he dit, va intenta fer un improvisat. I ja hi som, va sortint.

Plorar. Abans els homes no podíem plorar, i ara, segons com i on, diu que està mal vist plorar, en general, no sols ells sinó també elles. Les dones tampoc poden plorar, segons en quins ambients —diuen, jo no m’hi he trobat mai, i si m’hi hagués trobat i ho hagués sabut o percebut em penso que hauria tocat el dos immediatament—, perquè plorar és “massa” femení, és ser “figaflor”, és ser “bleda”. Per descomptat, en aquests ambients si plora un baró es deu considerar el “acabose”. Quina bestiesa.

Fa temps que no he vist ningú gemegar de debò —ara vull dir plor sorollós, amb sanglots—, deu fer anys. Però fins i tot a mi m’ha passat... No, ara que me’n recordo, no fa ni un any que ho vaig veure i viure de prop. Però aquell dia els sanglots d’aquella persona eren sanglots d’emoció, hi havia hagut un fet que ara no vull explicar però que va emocionar tant aquella persona que va passar això, un parell d’hores (sic) de no saber parar, de no poder contenir-se. I jo, fent companyia a aquells plors sense dir res, que sempre he pensat que la companyia silenciosa davant les emocions i els dolors és la millor companyia i el millor consol. Sí, vaig escriure un paperet —escriure, sempre escriure!— amb quatre paraules i l’hi vaig passar.

Et pares a pensar i dius: per què ha de fer vergonya plorar? Costa d’entendre. És veritat que fa vergonya, però no sé si és lògic que faci vergonya.

O sí? És una cosa dolenta? No. És una cosa que sigui de mal gust, barroera, que faci pudor, que faci mal a la vista, que sigui insultant? No. És una cosa íntima? Potser sí, però... Hem d’amagar-nos, per posar un altre exemple, si ens enrojolem? Hem d’amagar les emocions? Hem d’amagar l’alegria —que de vegades també produeix llàgrimes, com les que deia una mica més amunt—? Hem d’amagar la passió per un esport, per una afició, per un joc? Hem d’evitar aplaudir si alguna cosa ens agrada?

O hem de ser impenetrables?

Potser sí que hi ha gent que pensa que és de mal gust plorar —en públic. “Vaja, aquest/a se’ns posa a plorar aquí al mig, quin mal gust.” “Ara no em facis una escena, eh?” “Una escena”, o sigui, una cosa teatral, fingida. També existeix aquesta mena de plors fingits, esclar, però jo vull dir plors per qüestions objectives, que tothom pot veure o percebre si coneix prou aquella persona. Que potser tampoc no és de llàgrima fàcil.

Certament, si et vénen ganes de sanglotar potser és millor que et retiris discretament, per pudor —pudor de gènere gramatical masculí— i també perquè els altres no pateixin per tu. Igual com ho faries —vull dir retirar-te— si tinguessis ganes d’esclatar en riallades sorolloses.

Però per un plor de quatre llagrimetes?

No ho sé, és un tema complicat. (Hi ha algun tema que no sigui complicat? Uns dels problemes grossos d’aquest món nostre em penso que és que hi ha gent que té les idees tan clares que tot ho tenen resolt d’antuvi. I dic “em penso” —i no directament “és”, que és el que havia escrit d’esma i de seguida he rectificat— perquè, evidentment, tampoc estic segur d’aquesta mateixa afirmació que acabo de fer.)