dissabte, 23 de novembre del 2013

Improvisat (39)

No són hores de posar-se a fer un improvisat, però mira, em venia de gust.

Ostres, em penso que no escrivia tant des del temps que feia contes —per fugir, he escrit tant, tant, per fugir—, que els feia com xurros. És clar que n’hi havia d’impresentables.

La feina que he estat fent aquests últims dies ha estat realment gratificant. Ja m’ho mereixia, hehe. No, de debò, la feina que fem els que en dediquem a aquestes coses arriba a ser tan, però taaaaan avorrida, prosaica i pesada que de vegades fas volar la imaginació i dius, segur que no em vaig equivocar, quan vaig fer aquell salt al buit (salt professional), i aquell segon, i aquell tercer, l’últim, que em va fer parar on sóc ara després de passar de nou per la universitat, per reciclar-me, als meus 43-44 anys! d’aleshores?

Si bé ja feia una temporada que em dedicava secundàriament —un parell de tardes o tres per setmana quan fèiem horari intensiu— més o menys a això mateix d’ara però no tan sistemàticament, abans de l’últim salt, ho feia per distreure’m d’una altra feina encara més avorrida que la d’ara, segur. El que passa és que al cap del temps ho idealitzes tot i et sembla que allò no estava tan malament. Bé, de vegades ho idealitzes i de vegades ho colgues de penjaments cada cop més lletjos.

Però no sé per què he anat a parar a aquest punt si parlava d’una feina gratificant que he estat fent aquests últims dies... De tant dir, sentir, llegir i escriure jo mateix “darrer” ara li he agafat mania i quan me’l trobo el canvio gairebé de manera sistemàtica a “últim”. Això és com “proper”: per fugir de la similitud amb el castellà —cosa que no deixa de suposar dependència: estem pendents del que fa l’altre en comptes de menar la nostra pròpia vida independent—hem estat dient “proper” fins a la sacietat, quan moltes vegades és erroni, com quan es diu, només d’arrencar el bus, el tren o el metro d’una parada, “propera estació, tal”. Perdoni, la propera és la que acabes de deixar enrere, que en el moment que ho diuen sovint està més a prop del tren o de l’autobús que la pròxima parada, que vol dir la parada vinent.

Doncs això, una feina gratificant que, naturalment, no puc explicar. Ja té nassos, ja, aquesta feina nostra, que tampoc el més bonic, el més interessant i el que té o pot tenir més transcendència pública, el que et podria fer estar no sols orgullós per dins sinó explicar-ho com a èxit —coŀlaboració a l’èxit, ja s’entén—, doncs no en pots dir res. O gairebé res. Pots dir que l’empresa tal o que l’entitat qual són clients teus i punt final. Altres clients no, esclar, ho sap tothom i fins i tot està escrit a peu de pàgina qui es responsabilitza d’allò.

No ho pots explicar perquè depens d’una clàusula de confidencialitat. Una clàusula ben raonable, eh? Vull dir en els contractes, sovint només orals, que estableixes amb la clientela, que no pots trencar ni per ètica ni perquè t’hi jugues el client. (Sovint les dues coses van juntes, a la curta o a la llarga. He dit.)

No sé si l’autoestima depèn molt o poc de poder explicar —amb modèstia, eh?– les teves petites contribucions públiques. Però almenys en part segur que sí. Doncs mira, això que ens perdem sovint els del ram. És curiós, l’autoestima moltes vegades no s’hauria d’anomenar autoestima fins que no n’has fet partícip altres, perquè potser no és del tot autoestima si no hi ha un cert reconeixement. Em penso que acabo de descobrir la sopa d’all.

Me’n vaig a clapar, no sense haver llegit abans unes quantes pàgines dels meus dos llibres de capçalera actuals. Un no el dic perquè no us fiqueu amb mi, l’altre és d’un paio pesat que explica per enèsima vegada les primeres repercussions de la crisi actual a Wall Street els anys 2008-2009, un llibre que m’havien dit que era molt bo —una mena d’història mig noveŀlada “molt ben escrita i molt ben explicada, amb idees molt noves sobre l’afer, estrictament ajustades als fets”— i que segurament el deixaré estar avui mateix perquè ni el llibre dóna més de si, ni el tema, ni jo mateix.

Fins demà. O fins quan sigui. No, demà em penso que no, estaré enfeinat en coses més productives i interessants.

(Reconec que en aquest article, i en algun més, no tots, dels immediatament anteriors, he fet unes quantes modificacions de puntuació, i fins i tot d’estil, després d’escriure’ls. No m’hi he estat gaire estona, però ho reconec: he faltat una mica al meu propi compromís. Per això és meu, ara que hi caic. Però els compromisos són els compromisos.)

Molt llarg, avui, quina botifarra.