Que difícil, aquesta hora.
Què puc explicar? Doncs re, que ahir i avui he estat traduint uns textos, o corregint traduccions, més ben dit, textos clàssics d’aquells de tota la vida però que ara estan descatalogats o a ningú se li ha acudit fins ara fer-ne una edició en català.
Doncs com que ara les mil editorials d’aquestes noves, unipersonals, la majoria dutes per dones, iniciativa de dones —com també les agents literàries, que la immensa majoria són dones, en aquests camps ens claven una pallissa de ca l’ample, són clarament superiors, mentre nosaltres ens dediquem al futbol i a muntar restaurants—, doncs una d’aquestes aventureres que ja ha tingut èxit i ja no és unipersonal ens ha encarregat unes quantes traduccions a partir d’unes versions en... bé, no ho dic perquè potser tot això no ho hauria d’explicar. Però tampoc passa res, en el que he dit no m’he mullat prou.
M’ho he passat bé. M’ho estic passant bé, vaja. M’adormo igual, però és ben interessant. I un repte, donar veu en català a personatges més o menys universals que fins ara no havien parlat en català. I que de molts d’ells, per aquí, només els coneixíem en espanyol.
I ho faig sense manies, tu, hi poso refranys i frases fetes i coses d’aquestes nostrades, conegudes o poc conegudes, dins d’una estructura que intento que sigui moderna, reconeixible per al públic actual.
Però ens fa gràcia, a qui ha traduït allò i a mi —sempre treballem dues persones cada text, una nativa de la llengua a quo (la llengua d’origen, m’encanten els llatinòrums) i una altra nativa de la llengua ad quem (llengua d’arribada)—, ens agrada que el resultat final, quan tradueixes una obra, un text antic, podríem dir clàssic, faci també olor de clàssic encara que el tradueixis avui.
I això s’aconsegueix, amb pinces de rellotger i molta paciència, agafant d’aquí i d’allà —jo tiro bastant d’Alcover-Moll, amb molta cura per no passar-me, i d’Espinal, sobretot, però també del meu patrimoni personal— ara una peça, ara una frase, ara una expressió, una de tant en tant, que sigui més o menys transparent però que alhora no es faci servir gaire o només se senti en indrets poc contaminats per la diglòssia —també m’agrada fer servir paraulots com aquest, sempre que no n’abusis: vol dir el domini d’una llengua, l’estatal en aquest cas, la dels que remenen les cireres, o remenen l’olla, que també es diu així, sobre una altra llengua, la nostra.
I ara torno a corregir. Ah, quan em toca una cosa d’aquestes, més gratificant, com que normalment estic fent alguna altra feina menys gratificant, les vaig alternant —haig d’anar amb compte de no confondre els registres, sort que després tindré temps de repassar, i llavors sí, ho faré tot seguit i fins que no n’acabi de llegir una no començaré a rellegir l’altra.
Prou, ara sí.
