Quan acabes de dinar t’hi poses i dures vint minuts o dos quarts màxim.
Ara mateix hi he pensat. No recordava una contrasenya, en tinc tantes, i he dit —parlant a l’ordinador, que és el que faig quan estic sol, i de vegades també si hi ha algú a la vora i alguna cosa no funciona i renego (jo renego però sempre de manera light, no us penseu) o alguna cosa m’ha sortit rebé que llavors el felicito, o... (Hauré de moderar-me en els incisos perquè així no hi ha manera d’avançar.)
Deia: no recordava una contrasenya i he dit: coi! I de seguida, com un llampec, m’ha vingut al cap l’avi, que ho deia sovint i la seva filla gran el renyava: que no veus que hi ha canalla. Tot això, l’avi, el coi, la tieta que renyava, tot plegat em feia molta gràcia.
Per mi “coi” no tenia cap sentit, era una paraula divertida que deia l’avi i que es veu que no havia de dir perquè a la tieta no li agradava, i llavors potser ell la deia per fer-la enfadar... vés a saber per què em feia gràcia, però em feia gràcia.
I ara penso en un avionet de llauna que em van portar els Reis a cals avis —aquests avis—, que devien ser els últims Reis que fèiem allà, perquè l’avi es va morir justament un dia de Reis, em penso, o sigui que devia ser l’any anterior, que jo tenia cinc anys. Doncs me’n recordo, de l’avionet de llauna. Me’n recordo perfectament. Era d’aquells que li donaves corda fregant les rodetes al terra endavant i llavors l’aixecaves i el portaves cap endarrere, i feies això unes quantes vegades amb una mica de ganes i el deixaves anar i corria per terra cap aquí cap allà a tota velocitat —velocitat per mi, llavors— i no recte sinó fent giragonses, fins que xocava que llavors s’hi estava fent voltar les rodetes però sense tirar enrere, i així fins que se li acabava la corda. I era quan el deixaves anar i sortia a tota bufa una de les vegades que recordo que l’avi deia coi. I només recordo l’avionet a casa els avis just al moment d’obrir el paquetet i començar a jugar-hi. No tinc cap més record de l’avionet, de manera que potser es va fer malbé aquell mateix dia.
De l’avi ja he escrit prou a l’altre bloc, el seriós. Era l’avi picapedrer.
