dijous, 6 de març del 2014

Improvisat (88)

Al matí hem anat bé i ara ja no. Hipnos o son fill ataquen de nou.

He pres cafè però com si fos aigua, cap efecte... Ara havia escrit afecte i ho he corregit, però això de l’afecte de seguida m’ha fet pensar en el problema aquell del “carinyo”. Dir “carinyo” no està bé, i escriure-ho encara més —coi, “encara més” o “encara menys”?, hi torno després— però és difícil de bandejar perquè ho diem tots o gairebé tots. O tothom. No, aquí tothom no funciona. “Ho diem tothom”? —i m’he tornat a enganxar amb una altra cosa. Això d’improvisar és tremendu. Una altra: “tremend”?

Va, siguem seriosos. El cas és que la diglòssia que hem patit tots, almenys els de la nostra generació, ha deixat una estela inesborrable. “Estela”? Veus, ja hi tornem a ser, ara hauria de mirar el diccionari... Però com que no puc mirar el diccionari perquè es tracta d’improvisar, direm “solc”, que és una paraula segura. Ha deixat un solc inesborrable. (I diglòssia significa una cosa com preponderància, predomini, imposició d’una llengua poderosa sobre una altra de minoritzada, més petita, menys poderosa, en un mateix territori. Més o menys. Ho explico per si de cas hi ha algú que hagi llegit “diglòssia” i s’hagi desanimat.)

Ens hem educat, hem crescut amb el castellà com a idioma de cultura, com a idioma de lectura, com a idioma de prestigi. I ens ha quedat tan endins, que no hi ha manera de posar el català en primera fila, de crear en català llenguatge quotidià, llenguatge d’estar per casa, com si diguéssim. I no parlo ja d’argot del carrer, ai. Gairebé tot l’argot o tots els argots, la majoria, són d’origen espanyol.

Però això és un tema seriós i l’hauria de deixar per a l’altre blog, el blog seriós. O bloc, per què no si és meu? El meu bloc de notes. Per què no, eh, eh?

Tornem a dalt. A veure, hem deixat en l’aire (enlaire?, direm pendent, per estar segur) el tema del “tots/tothom”, que aquest és un problema d’una altra mena. Llenguatge inclusiu de gèneres. Deixem-lo.

El de “encara menys/encara més” és perquè “encara més” pot afectar “no està bé” i “encara menys” afectaria només el “bé”. No sé si m’explico. Bé, un altre dia. El tema del tremend/tremendu és un problema de diglòssia més fàcil de resoldre perquè tenim alternatives. Tremend no, perquè aquí està fora de lloc, fora de registre, és per a un àmbit més formal. Però podríem dir, no ho sé, gros, difícil, agosarat... en fi, potser no són aquests però pensant-hi ens sortirien alternatives bones.

En canvi el problema de carinyo és molt més profund, el tenim tan interioritzat (no sé si alguns, bastants, molts o moltíssims, però jo diria que som moltíssims, o més), tan ficat endins, tenim com una certesa que no és el mateix dir carinyo que dir estimació o afecte, si parlem d’allò que sentim, i que no és el mateix carinyo que estimat/ada i similars, si parlem de persones, ho tenim tan assumit, que no hi ha manera, ni amb lleixiu...

Veus? Ara he escrit lleixiu i lleixiu és correcte, però “no anar-se’n o no marxar ni amb lleixiu” segur que té alternatives bones però no ens vénen al cap de primeres, sempre hi hem de pensar després que ens ha sortit l’expressió castellana... traduïda. Com allò que deia un dia, no sé si aquí, de “entre xiulets i flabiols”. Que aquesta era més de broma i feta expressament per riure una mica, però és un exemple extrem del que explico.

La diglòssia mental. Quina cosa. Atado y bien atado. En aquest aspecte ho vau fer bé, mi general. Mi generalísimo. Coll...