Vinga.
Què. Ahir al vespre vaig veure la padrina, i una bona estona, no marxava amb res.
Veure la padrina és una expressió que m’agrada molt. No viure-la, sinó com a expressió.
La padrina. La meva padrina la vaig veure poques vegades, era monja missionera. No sé si ja ho era quan em van batejar. Però em van fer un mal favor fent-la fer de padrina, perquè em vaig quedar sense mona. Potser ara sóc injust, potser la mare de la padrina —però no la padrina, que consti— em va fer mona algun cop. No me’n recordo.
Després, però no us penseu que gaire després, jo vaig fer de padrí d’una nena —ni me’n recordo, de com va anar allò, jo era molt jovenet.
I més després ja no he fet de padrí de ningú més, tot i que m’ho han proposat unes quantes vegades.
La meva fillola, aquella nena de la qual sóc padrí, quan ens veiem encara em reclama la mona, després de més de quaranta anys —la fillola té més de quaranta anys!
M’ho diu amb simpatia, ja ho sé.
I torno a la feina, que encara podré fer alguna coseta abans de dinar.
