Uf, he aguantat bastant, avui. I en general aquests dies. Abans-d’ahir, per exemple, vaig aguantar, encara que tenia feina, dedicant-me a arranjar una làmpada que tenim al rebedor de casa.
Calia canviar-li el cable i, ja de passada, posar-li un interruptor de peu. I és clar, un que no està gaire avesat a aquestes qüestions, doncs em vaig haver d’espavilar, anar a comprar el cable nou, comprar un interruptor, entendre com funcionen aquests interruptors –perquè l’obres i està tot ple de coses, canals i foradets i tal que no saps per a què serveix cada cosa.
I després pelar els cables, que per a mi és el més difícil. Diu que hi han eines per fer això, però no estic jo per a més eines, en tinc una capsa plena, el que passa és que no sé per a què serveix cada una, només les essencials, i prou que em va costar trobar el cable a la botiga –d’aquests de roba– i l’interruptor, sobretot l’interruptor. No en tenien enlloc de negres!
I no sé per què explico això. Sí, perquè em vaig carregar dues ungles. Petades, pam. Primer em va fer mal, després, com que relativitzo bastant els mals, doncs mira, una tirita i avall. I ara em subratlla tirita. Com és, tireta? Doncs deu ser tireta, tireta no m’ho subratlla.
Tampoc sé per què explico això. Bé, suposo que és el que se m’ha acudit quan he obert el word. Ah, sí, deia que com m’ho he fet per desvetllar-me. Doncs això, posar cables de tant en tant, rentar-me les mans, anar a l’ordinador, un parell de pàgines, clapat, torno als cables, em desvetllo, em rento les mans. Etcètera.
També podria explicar, ara que ho penso, el dinar de divendres. O el de dissabte... No, comencem per divendres. Vam anar al no sé què del Gòtic, allà a baix, dins la muralla romana, no sé quin carrer. I dic això i vaig recomanar jo el lloc! Imagineu-vos com vaig de memòria. Doncs va ser un dinar molt interessant, plaent, amb molt bona companyia i bona conversa.
El problema... el problema... Bé, ho dic. El problema van ser les fotos. Feia temps que no em feien fotos, que jo recordi, i veure’m en una foto, no sé si pel contrast amb la gent que m’acompanyava a la foto, em va deixar una mica grogui. Ostres, quin mal efecte! Si semblava un pres acabat de sortir de la masmorra, un personatge en blanc i negre dins d’una foto en colors.
Bueno, eh lo que hai. Això és així. A veure si amb una mica de temps recupero colors i pes.
I ja està, que gairebé és l’hora de dinar i haig de llegir almenys tres pàgines més. Va, tres pàgines, només tres, perfa
