Obro el word i no sé què dir. Em pregunto Per què he obert el word? Responc: perquè no sabia què fer amb les meves parpelles. I mira, les parpelles. Estan posant guapa la casa de les parpelles, allà a la plaça Francesc Macià o, com diuen molts taxistes i també senyores que viatgen en autobús, Calvo Sotelo. No sé per què dic això dels taxistes si jo sóc dels que es moriria de fam abans que agafar un taxi. Vull dir, no sé que té a veure morir-se de fam amb agafar un taxi, però és el que ha sortit. I ara relaciono Calvo Sotelo, o Francesc Macià, amb les hamburgueses aquelles horroroses que havies d’obrir tant la boca —si et menjaves una hamburguesa havia de ser de les dobles, o triples, amb tot d’afegits, i si hi ha gent a Barcelona amb problemes de desconjuntament dels ossos de la boca deu ser d’això, a Bcn i arreu, perquè d’això n’hi ha a tot arreu, però ara que hi caic les bones bones, quan venies a la zona pija a comprar hamburgueses, eren les d’un altre suposat restaurant —de tot en diuen restaurant— que hi havia al carrer Tuset i que ara no sé com es deia, però allà feien per mi les millors bocates d’hamburguesa de Bcn. Per descomptat, res a veure amb els Burguer King ni encara menys amb els Wimpy, que em penso que n’hi havia uns a la rambla. Parlo de fa molts anys, de quan vaig tornar a Bcn del meu periple hispànic, ni te cuento. Però a Calvo Sotelo, a F.Macià, el que hi havia era un Pokins, horrorosos però millors que els que s’hi van quedar després, i ara no sé si Pokins s’escriu així, o Poki’ns, o Pokin’s, vés a saber. En qualsevol cas, millor tots aquests, fins i tot els Macs, que els B.King i, per descomptat, els Wimpys. I altres no n’he provat, o no n’he tastat, em penso, i de tots aquests ja fa un munt d’anys que no en tasto, i segueixo religiosament el consell dels pares de no menjar carns picades ni hamburgueses, ni sopes incertes, ni mandonguilles ni croquetes fora de casa. Tot cert i evident, que es pugui veure. Sí, esclar, a la cuina t’hi poden fer una marranada en tots els plats, però això ja prefereixo no pensar-ho, en el que sí que penso és en els aprofitaments indeguts, no marranades, de productes reciclats. Bons —tampoc s’arriscaran—, però reciclats. Ah, allò del carrer Tuset es deia Big Tip, el bocata, i el lloc es deia Tip-Tip. No crec que ningú se’n recordi, perqu`pe aquella senyora que tenia 114 anys em penso que ja es va morir l’altre dia. Després en aquell local del Tip-Tip hi van posar un Vips, em penso que va ser allà, i després ja no ho sé, perquè fa mil anys que no passo pel carrer Tuset, o sí, però només el vaig travessar ara fa mig any per anar em penso que era d’on fan els documentos nacionales de identidad —després parlen que els catalans som identitaris, identitaris, haha, i ells amb el seu dni—, no sé on anava, suposo que ja tirava cap a casa, o vés a saber.
I ahir vaig assistir a una sessió en estríming amb la gent de l’Optimot i va estar bé com a experiència perquè una cosa és veure o sentir en directe una persona que parla i una altra que tinguis a la pantalla aquella persona i les altres que van anar prenent la paraula, i l’altra gent que hi havia allà i que els feien preguntes, i un requadre amb els noms de la gent que ho esteu seguint en estríming, i tu un xat per anar dient coses o també fer-los preguntes als d’allà, i una altra part de la pantalla amb la pàgina de l’Optimot i veient com es poden fer per allà dins un munt de coses, vull dir que hi ha molta informació, la llàstima és que no estigui indexada, vull dir que no hi ha índex i no és tan fàcil accedir a les fitxes, n’has de saber una mica i ara ja en sé una mica més que abans de la sessió, i això m’anirà bé per encertar amb més facilitat quina mena de paraules haig de posar a la finestreta per trobar el que busco, i quins botonets haig de marcar a sota, i tot això. Bé, em va agradar. La llàstima és que quan va sortir el tema de a veure quan s’incorporava una mica d’informació sobre els materials que han anat fent al País Valencià —per exemple, el bon diccionari que ha fet l’acadèmia seva— tothom mira cap a l’altra banda i no sembla que hi tinguin gaire interès, i és una llàstima, com deia, perquè d’aquesta manera, mirant cadascú per la seva, a poc a poc anirem separant-nos més. I al final en comptes de ser una sola llengua en serem almenys un parell, perquè a les illes ens pot apasssar el mateix, si no ens espavilem.
I ja he saltat de pàgina, de manera que me’n vaig.
