Em penso que ahir vaig somiar alguna cosa i en vaig fer un improvisat i ara també m’he adormit però no he somiat res. O no me’n recordo. Els somnis ja ho tenen, això, que no saps mai si seran productius.
Tenim tendència a valorar les coses, les activitats, per si són productives o no. Però em penso que per aquí no vaig bé, perquè ens ficaríem en filosofies i tinc comprovat que fer filosofies no és el més adequat per sortir d’una situació d’ensopiment com la meva d’ara. L’experiència m’ho diu. Fas l’improvisat i continues com has començat, o com a màxim aguantes cinc minuts i tornes a estar com estaves. És clar que si diem que no tot és productivitat no m’hauria de preocupar, però en aquest cas em preocupa, perquè com deia aquí no es tracta de fer filosofies sinó de fer alguna cosa que em serveixi per a desemboirar el cap.
I no em ve res al cap. Ahir em va semblar veure N al carrer, que crec que volia un taxi, però no vaig poder ajudar a demanar el taxi o a donar-li conversa perquè jo ja m’enfilava a l’autobús. Més ben dit, després sempre penses que podries haver deixat passar l’autobús i saludar i tal, però aquestes reaccions sempre les tinc després, i mentrestant ja m’he enfilat a l’autobús. I ben pensat tampoc faria ben fet de no agafar l’autobús, perquè em penso que anava just de temps. Ara no me’n recordo si era ahir o no, però em penso que era ahir, sí, que anava just de temps. I si vas just de temps i ets primari i t’entretens en totes les coses que se t’acudeix que podries fer —que serien infinites, almenys a mi secundàriament se me n’acuden moltes— series un caos. I ja coneixes gent que és un caos, i alhora persones meravelloses, però també és veritat que sovint fan anar els altres una mica de corcoll. Hi ha d’haver de tot i no tots som iguals. El problema deu ser quan tens totes aquestes tendències alhora, em penso que això li passa a X, i és clar, ja es vol jubilar.
Em va agradar la defensa que feia M de R, primer perquè, tal com deia M, de R se’n parla poc i mereix que se’n parli més. Però segon, perquè em va semblar que descobria una faceta nova en M que no coneixia. Era una bona defensa, no cal dir-ho, molt sentida. S’entén que tanta gent que ha conegut R després defensi amb tanta passió, si no R —la persona, perquè això és significar-se, tal com deia ara jo de M— sí les tesis de R, i en efecte, com les defensen. A mi R em sembla molt bé, però no és, diguem-ne, dels meus. O jo no sóc dels seus, més ben dit. Jo sóc clarament de S. Amb algunes reserves. No sé perquè has de ser d’aquest o de l’altre. Si algú no entén res d’aquest paràgraf, em sap greu. Passo a una altra qüestió, és absurd parlar de gent i fer teories només amb inicials.
Tothom està molt trasbalsat per la política. Suposo que encara passaran més coses durant les setmanes i els mesos a venir, perquè això de moment no s’atura, però fins ara ja deunidó les coses que han anat passant.
Faig un improvisat i em continuen caient els ulls a terra, de manera que no serveix per a res. A més, en aquests casos vaig també més a poc a poc teclejant, o sigui que el temps corre. Ja ha passat un quart i no he avançat gens en el meu estat lamentable i incapaç de treballar. Què faig? Hauré de fer uns quants tuits, que és el que faig normalment quan l’improvisat llarg no serveix de res. Com és el cas. Absolutament una pèrdua de temps. Concretament de setze minuts. Minuts d’or, en diuen, haha, això deu ser en un altre tipus de feina, en aquesta si el minut que tens per davant no és de concentració i de capacitat d’operar en aquella feina, el minut no és d’or ni de plàstic, no val re.
Doncs això, anem a fer tuits.
