Hola? Quin horror. És com sortir d’un pou de son cinquanta vegades al dia. Cinquanta sense exagerar. Si exagero serien cinc-centes. I si ho compto potser serien setanta o vuitanta. És molt difícil fer números, no se m’ha donat mai bé. Tot i que quan vaig acabar la primària, o el quart de batxillerat, no me’n recordo, em volien orientar a les matemàtiques. Si no les he pogut veure mai! Qui feia aquelles orientacions? Això era a l’escola mateix o a l’Instituto Juan de Austria?
Juan de Austria que invariablement em porta a la frase estrella de la classe de llengua (espanyola, llavors la lengua era una per antonomàsia) quan ens explicaven per primera vegada el subjecte, el verb i el complement directe. De propina, el complemento del nombre. Juan de Austria era el subjecte, come el verb i manzanas el complement directe. O sigui, Juan de Austria come manzanas. Aquesta frase m’ha perseguit tota la vida i no he pogut mai deixar de pensar-hi quan m’ha sortit a la vida el senyor Juan de Austria, que ara no sé si era el fill de... deixem-ho, que encara faria el ridícul. Era el fill d’un rei important d’aquells temps.
No són ridícules, aquestes obsessions? Bé, de fet no són obsessions, són coses que et queden gravades al magí i prou i no n’hauria de fer tragèdia. De fet, no en faig tragèdia. Si ha semblat que en feia tragèdia vol dir que no ho he explicat bé. És veritat que tinc tendència a explicar anècdotes —això era una anècdota, real però simplement anècdota— amb format de tragèdia. Drama!, em corregiria immediatament un profe d’aquells temps, que les tragèdies acaben sempre malament. I això també em va quedar gravat, fins que quan vaig ser més gran vaig saber que les paraules tenen diverses accepcions —qwue no és el mateix que excepcions, tot i que en determinades zones del català es pronunciïn igual— i a més que les paraules tenen també diversos sentits dins de la mateixa accepció. Per exemple, hi ha el famós sentit figurat, que deu ser el campio dels sentits perquè surt sempre. Però tot això ho vaig aprendre més gran perquè llavors només em va quedar gravat que no podia dir tragèdia si no acabava tothom per terra mort i ple de sang. I em va quedar gravat, mireu, per això ho puc explicar. I llavors, deia, un drama.
No sé què era un drama, alguna cosa de les que deia era un drama, però ara em fa mandra mirar cap amunt, tot i que les noves regles dels improvisats, després de la Gran Refundació que hi va haver fa no gaire temps, permeten mirar cap amunt i que els improvisats tinguin una certa coherència. De fet, jo diria que aquest té una certa coherència, tot i que no sé exactament com ha començat i ara, com deia, em fa mandra..., no, perquè continua la prohibició de no repetir les coses, si te’n recordes que ja les has dit, i aquesta recordo que l’acabo de dir fa un moment.
I què més? Frase que dic molt sovint, o pregunta que dic molt sovint, però ara no faré marxa enrere, la deixo. Doncs, aquí estem, mirant de tirar endavant aquesta tarda calorosa, que si voleu que us digui la veritat, ja trobava a faltar que arribés la calor de veritat, i aquí vull subratllar de veritat, perquè ara sí que fa calor, i és el que toca ena questa època de l’any. Però encara farà més calor perquè a la nit encara no hem arribat a la calor de debò, o almenys a la calor que jo recordo, allò que no et deixa dormir de cap manera. Docs, com deia, jo trobava a faltar la calor-calor, m’agrada suar. Sé que no és agradable en alguns aspectes, per exemple els socials, i altres, però per mi suar és molt millor que tremolar, i com que tinc tendència a tremolar doncs quan començo a suar beneeixo Déu d’una manera especial.
I no sé què més dir, perquè ara últimament sí que reconec que me n’he anat a un tema que no era el tema d’aquest improvisat, però això sí que és propi dels improvisats, i una cosa és que no estigui prohibit mirar enrere per saber què estaves dient i una altra cosa és que sigui obligatori mirar enrere etcètera. De manera que al final ha sortit un improvisat de debò, amb caos i tot.
I ja està bé.
