Era una setmana que anava bé, anava força bé, avançàvem, fèiem feina, i pam, de dret al pou de la son. Ja em va passar ahir, però vaig fer altres coses per combatre-la, i avui he tronat aquí, a veure si fem alguna cosa. Que no ho crec.
Improvisar. De vegades em pregunto d’on ve improvisar. Mentida. No m’ho he preguntat mai, només una vegada, ara. Improvisar. Provisar vol dir proveir, suposo, o deu venir de proveir, o de la mateixa arrel. De manera que improvisar deu voler dir desproveir, o anar desproveït. Deu ser una cosa així però no em feu cas perquè m’ho acabo d’inventar i a lo millor improvisar ja ho deien els grecs i segons coromines ve d’una arrel indoeuropea antiga ja format així, i “im” no és prefix ni res, sinó que és part de l’arrel. O això o antic mossàrab, que en Coromines se les sabia totes. O potser ve del basc o de l’etrusc, i llavors ja pots córrer a buscar arrels.
Doncs aquest tema ja l’hem matat. O ja l’hem mort, que és més bonic. És mort, l’han mort. L’han morta. Seria bonic que conservéssim això.
He llegit no sé on —llegeixes tantes coses que ja no saps on les llegeixes, sobretot si les llegeixes mig ensopit, obrint correus i enllaços i buscant alguna cosa que et sigui prou interessant per despertar-te— que els catalans quan parlem anglès ja no se’ns nota que tenim un accent diferent del dels espanyols. Això és terrible. Abans anaves pel món i quan parlaves anglès no et sabien situar. Ara diu que a la majoria els/ens situen perfectament: espanyols. Tot per aquesta dèria que tenim de parlar espanyol sense que es noti que som catalans. No fos cas. I com que al llarg de la vida els que ja som grandets hem hagu tde parlar espanyol per una canonada, o sigui —això de la canonada era una broma, hem hagut de parlar espanyol pels descosits, per sobreviure més que res, doncs se’ns ha enganxat l’accent més del compte.
L’altre dia a la filla d’un amic la van contractar —és una manera de dir, contractar— perquè digués pels micròfons del metro d’una ciutat estrangera, molt estrangera, un avís als passatgers. Doncs bé, quan la cosa va córrer, vaig llegir no sé on un comentari que em va fer mal, però tenia raó: llàstima que tingui una parla tan xava. És veritat, parlem massa xava, la majoria, i es perden els trets locals, també els trets locals de Barcelona, el parlar estàndard, és a dir, el majoritari, és cada cop més xava, que vol dir cada cop amb trets més inespecífics, i inespecífic és una paraula que no sabria definir però que crec que s’entén en aquest context. I doncs, passa això, que parlem anglès i de seguida diuen: Spain. Jo des de fa una temporada m’esforço a parlar espanyol amb accent català de la ceba i de l’all, i del càntir i el porró, català del pa amb tomàquet i llonganissa, que es noti de lluny, perquè és l’única manera que quan parlis anglès o alguna altra llengua no diguin de seguida: from Spain? Abans s’estaven una estona rumiant i fent-te dir més coses fins que et situaven en no se sap quin país eslau, anava canviant. I allò m’agradava. Enteneu-me. No és que tingui res en contra de Spain en aquest punt concret de l’accent, perquè això és culpa nostra i dels nostres complexos d’inferioritat —voler parlar espanyol com si fossim de Valladolid, i fins i tot pretendre donar lliçons als espanyols sobre la manera de pronunciar la ll i la terminació -ado, i coses així. O sigui, no és culpa d’ells, ni d’elles —però sí que és culpa de la situació de minorització en què éstem, esclar, si no fos per això no tindríem aquests complexos. Però el que vull dir és que el que em preocupa d’aquest tema no és tant que parlem l’espanyol amb suposada perfecció, sinó que ja no sapiguem parlar el català amb perfecció, pronunciant-lo com cal i amb la cantarella nostra, i amb les construccions nostres i amb les nostres peculiaritat. El que em preocupa és que ens hàgim pensat que parlant bé el castellà ens fèiem més internacionals, o una cosa així. I no, el que ens fèiem era ser més nacionals espanyols, i amb això es perdia riquesa al món.
I estic parlant de coses massa serioses per despertar-me. O sigui, que no avancem. Què puc dir? Res, que ja he estat aquí prou temps, se m’ha acabat.
