divendres, 3 de gener de 2014

Improvisat (56)

Ara no sé què fer, he acabat una feina i no és temps de començar-ne una altra —vull dir al despatx, a casa seria una altra cosa, sempre tens feina per fer—, i llavors m’he dit, calla, faràs un improvisat, que fa dies que no n’escrius cap.

Doncs ja som aquí, fent l’improvisat i sense cap idea per escriure.

Ja vaig dir que no volia convertir aquests articles en una mena de dietari, de manera que no explicaré les coses que he estat fent aquests dies, des de la setmana última de l’any fins avui, força interessants: trobades, visites, expectatives per al nou any, descans poc interromput i a més per coses agradables, bona companyia. Bé.

Ah, sí, ara que hi caic. Per primera vegada a la vida vaig perdre un tren. Quan haig de viatjar sempre arribo a l’aeroport —poques vegades, l’avió no és el meu fort— o a l’estació de tren amb temps més que suficient. Tant que si vaig acompanyat l’acompanyant se sol queixar.

Doncs bé, vaig arribar a Sants amb 40 minuts de temps! Aquest marge és massa, però va ser perquè quan sortia, ja al vespre, d’on estava aquell dia per anar a Sants amb autobús resulta que també sortia d’allà una altra persona, que es va oferir amablement a portar-me allà on fos —de Barcelona, ja s’entén.

Un cop allà, amb quaranta minuts, vaig mirar si em deixaven baixar a la via, per instaŀlar-me allà i no patir, i no em van deixar, era massa d’hora. Vaig anar al bar i vaig demanar una aigua.

I m’hi vaig encantar. Encara no sé com. Per mi havien passat deu minuts i n’havien passat quaranta quan vaig mirar el rellotge màgic —un altre dia ho explicaré. Tampoc no em van deixar baixar a l’andana, tot i que el tren encara hi era. Van dir que ja estava “cerrado”.

No tinc mòbil. Allà on anava, no gaire lluny, m’esperava J a l’hora prevista d’arribar el tren i jo em vaig bloquejar. Què faig???? Com que era una situació nova per a mi, no sabia com gestionar-la —com ara es diu—, o sigui, no sabia com resoldre-la —per exemple. Em van dir, d’entrada, que el bitllet no es podia canviar i que el tren següent no sortia fins al cap d’una hora i mitja.

Vaig anar a les cabines telefòniques i vaig començar a tirar euros ara a l’una ara a l’altra. No funcionaven —però no et tornaven l’euro. Quan només me’n quedava una, un senyor la va fer funcionar. Vaig pregar a tots els sants que acabés de pressa i no s’espatllés aquell trasto just en aquell moment. I els sants em van sentir i l’home va acabar i vaig poder trucar just quan J arribava a l’estació on m’havia de recollir, i li vaig dir que estava tan atabalat i tan no sé què que ja hi aniria l’endemà i que ja m’espavilaria tot sol. J va mirar d’animar-me però ja se m’havien acabat els euros.

I vaig dormir tan tranquil —és una manera de dir— a casa i l’endemà hi vaig anar i ja està.