Quina cosa més horrorosa. De nou, sense encertar les tecles... Ara ho he corregit, però de primer he escrit teckes.
No sé què dir.
En tenia una al cap, fa un parell de dies —allò que dius, farem un improvisat sobre això—, però amb la memòria de peix que tinc últimament no hi ha manera.
No sé com continuar, la veritat.
Ara fa una estona m’ha portat J unes fotos, extraordinàries, de la seva coŀlecció particular. (Com en les exposicions, tu, “coŀlecció particular”.)
També m’ha portat uns llibres que vaig traduir fa una temporada i ara s’han editat. És molt estrany que les editorials que et demanen algun treball després tinguin la delicadesa d’enviar-te un exemplar. Doncs aquesta ho ha fet. Gràficament els llibres han quedat de conya. He mirat els crèdits i no hi apareixem —si allò era delicadesa això ja seria miracle—, però bé, què hi farem.
Ja m’ho llegiré i segur que hi detectaré alguna errada, i aniré corrents als meus textos i efectivament comprovaré que l’errada és meva i resaré i pregaré i invocaré... Ara acabo d’escriure incovaré, després ho he corregit, perquè vegeu com estic encara a aquestes alçades —sí, ja sé que no es pot dir “a aquestes alçades”, però encara no sé per què no es pot dir— de l’improvisat i tot i que ja estic una mica més animat que quan m’hi he posat.
Deia que pregaré perquè ningú no detecti l’errada i, si la detecta, que no digui res a l’editorial, perquè llavors l’editorial ho passarà a l’agència que ens va contractar, l’agència ens ho passarà a nosaltres i jo em posaré vermell com un perdigot, diré a J que perdoni, que disculpes, que ha sigut sense voler, i després miraré de justificar l’injustificable —buscaré els correus i veuré que com gairebé sempre ens van passar la feina amb molt poc marge de temps i que ho vam avisar, i que llavors la responsabilitat no és nostra sinó de l’agència, per no donar-nos prou temps—, i l’agència ho dirà a l’editorial, que segur que els va donar també molt poc temps i van avisar, com nosaltres, que amb aquell termini no es faria bé, i l’editorial s’ho menjarà amb patates rosses perquè, efectivament, comprovarà en els seus correus que va demanar una feina que requeria força hores amb molt poc marge.
Per sort, les meves c... solen ser petites, gairebé no es veuen. Tret d’algunes de fa poc, que no recordo per a qui eren i que hi havia tres o quatre coses grosses, d’aquelles que et ficares sota la taula, com diu L, i no en sortiries durant una bona temporada, i et posaries vermell una vegada i una altra quan el record d’aquella c... et revingués a la memòria, cosa que passa habitualment en la nostra professió. Almenys a mi en passa. Sóc obsessiu.
És que sempre passa el mateix: que les editorials es marquen uns terminis de producció i les traduccions i correccions queden per al final de tot, com si fossin un tràmit que es pot resoldre en un tres i no res.
Odio les editorials.
I ara tornaré a corregir i d’aquí cinc minuts tornaré a adormir-me, però ja no faré un altre improvisat, o potser sí, sinó que aniré a fer una volta amb el Xap... Ah, no, que avui no ha vingut. Doncs aniré a donar un volt jo sol.
