Fixa’t, aquest matí he intentat fer un improvisat perquè estava borratxo —és una manera de dir-ho, eh?— i no he estat capaç ni d’escriure quatre paraules, o sigui que ho he deixat.
Ara que ja he dinat —per fer-vos venir salivera: minestra de verdures tallades molt petites, amb trossets minúsculs del llomillo que va sobrar ahir, i passat tot per la paella una estona abans de menjar-nos-ho, i de segon vedella tallada ben fineta amb patates rosses; a veure qui supera això un dia de cada dia—, doncs un cop dinat i feta una mica de becaina involuntària —prenent cafè!, això ja és lo últim, estar amb el cafè a les mans i adormir-te— ja m’he vist capaç de posar-me davant el teclat... però encara no de treballar, tot i que ara potser és per mandra. Sí, ho reconec, m’he dit fes un improvisat abans de posar-t’hi, que t’acabaràs de desvetllar. I aquí estem.
En fi, serà poca estona, o gens més estona que la que hem gastat fins ara, perquè ara mateix no se m’acudeix res.
Aquest matí ha sigut lamentable. He aconseguit traduir una pàgina i n’he corregit un parell. Penós.
Re, per aquí no ‘nem bé, no hi ha fil.
Ah, sí, és clar, que com que al matí no hi havia manera d’avançar he sortit una estona al carrer, en part per veure si em treia del damunt el núvol però en part també perquè ja fa dies que tinc ganes de passar pel barber a pelar-me, perquè porto unes grenyes que faig pena. No, de debò, hi ha gent que li queden bé, però a mi només em quedarien bé si cresquessin encara més i les pogués lligar per darrere, i per aconseguir això hauria d’estar molt de temps grenyós i no m’agrada anar així per la vida, em molesten els cabells tot el dia fotent voltes per la cara. I posar-m’hi pinces tampoc és pla.
Total, que al final he trobat un japonès en un dels carrerons del barri del Farró, i m’ha semblat que era el mateix! que hi havia abans al carrer Borrell, a prop de casa, que va haver de tancar perquè es veu que era iŀlegal, i ara potser també ho són, d’iŀlegals, però mira, a mi ja em van bé, són baratets, per vuit euros surts rapat i amb el cap rentat —vés a saber amb quin tipus de líquid, m’és ben igual—, i en poc més de deu minuts, el temps de fer un improvisat, si fa no fa, m’ha tallat el monyo al 3, amb màquina, tal com li he demanat, i ara entre que vaig al 3 i que estic prim, si torno a trobar l’A em dirà que semblo un pres d’Auschwitz.
I prou, que ja ha passat prou temps.
