dilluns, 13 de gener del 2014

Improvisat (63)

Què pots fer si algú a qui has menyspreat més d’una vegada ara té poder per treure’t d’un problema gros? Què fas? T’humilies?

Sí, jo m’humilio. Sé que en el fons del fons m’estima, com jo també, en el fons del fons, l’estimo, també l’estimava quan el vaig menysprear. És per això que m’humilio, perquè l’estimo.

Li demano perdó, li demano disculpes, m’hi apropo, m’hi arrapo, m’hi abraço, m’hi agarro, m’hi aferro, m’hi llanço als peus i els hi beso, li estiro la roba, ploro, sangloto, el miro, no dic res, ell sap què demano, què vull, què necessito, què em cal desesperadament, sap que em pot treure d’aquest laberint, d’aquestes ombres, d’aquests núvols, sap que pot, jo sé que pot.

Crido: per què? I també: per què no?, perquè no em fas aquest favor? No et ve d’aquí, no hi perdràs res. Escolti, sí, si vol el tracto de vostè, de vós, d’eminència reverendíssima, del que vulgui.

Aquest improvisat potser és dels que he escrit més ràpid, suposo que el portava a dins de fa dies.

La persona a qui m’adreço ja deveu saber qui és els qui em coneixeu més bé. Però tant hi fa: també es pot clamar així al cosmos. Per què? Per què jo? Per què no jo?

És una depressió? Potser sí, però no deu ser gaire grossa, si sóc capaç de posar-me a escriure. Però sí una miqueta, si sóc capaç de perdre la vergonya de compartir-ho.