Amb tots vostès, de nou, fent un improvisat perquè em cauen els ulls per terra.
A primera hora del matí he vist l’invent que ha fet L per facilitar-nos la feina als que fem de traductors o, en el meu cas, de correctors de traduccions. El que he vist m’ha impressionat: és una feina d’anys, gairebé diria que coromínica, fabrística. Em refereixo al “Diccionari català-anglès/anglès-català de locucions i frases fetes” —aquí, ara me n’he adonat, no cal guardar cap secret perquè és una cosa pública i coneguda. L’autor és en Lou Hevly.
Això que acabo d’escriure sembla poc improvisat però la veritat és que ho és, perquè de fet mirar aquest diccionari ha estat la primera cosa que m’ha servit per despertar-me una mica quan, poc més deu minuts després d’arribar al despatx, he tingut la primera crisi de son. Mirar el diccionari d’en Lou m’ha fet agafar forces, però ara he tornat a fer fallida, i és per això que he obert aquest full, però no tenia gens clar com començaria, i ha estat llavors que se m’ha acudit parlar del que havia fet en la crisi anterior.
Dit això, a veure què se m’acut ara, perquè encara noto al voltant del meu cap els braços llefiscosos —ara no sabia quin adjectiu posar a braços— de la son.
Miro per la finestra i veig que fa solet. Se senten, as usually, les veus dels estudiants. Com sempre, grups de nois per una banda i grups de noies per l’altra. És difícil de veure una noia en un grup de nois o un noi en un grup de noies. De vegades, això sí, es veuen parelles noi-noia, que es deuen dir coses boniques.
Ara, però, ahoritita mismo, no veig tot això que he descrit com si ho estigués veient. La meva finestra és massa baixa per poder veure-ho. Només sento les converses apagades. Tiunc doble vidre, encara que és dels antics i hi entren tant els sons com el... biruji —com es diu això en català?, això de la diglòssia és tremendu. Tot això del jovent que deia sí que ho veig quan m’aixeco de la cadira, que ho faig de tant en tant per desentumir o com es digui el cos, per fer algun estirament... o per intentar d’una manera física sortir del núvol.
I què més, perquè no en surto. És veritat que tot això que he fet fins ara m’ha costat només vuit minuts i que encara me’n queden dos d’acord amb el límit que m’he posat jo mateix per fer aquest improvisat. Haig de lliurar com sigui una feina avui mateix, ni que sigui a última hora del vespre, perquè m’hi he compromès, i no avanço al ritme que hauria d’avançar. Sort que vaig dir entre dilluns i dimarts. Però avui és dimarts.
Vinga, tres quarts d’onze, encara hi sóc a temps, intentem-ho.
