És que ni puc començar a treballar —a corregir, en aquest cas. Només d’obrir el document i tenir-lo davant a la pantalla, se’m tanquen els ulls i em cau el cap. Automàtic. Literal: em cau el cap.
Ahir, o avui, ara no me’n recordo, em deia L que no ens havíem de preocupar tant si no piulava uns dies —piular en el sentit de donar senyals de vida. La cosa venia perquè G —i jo també, però no m’atrevia a dir-ho— havia mostrat estranyesa, com és que no diu res. L diu que no hem d’estar tan al cas del que fa o no fa. Té raó, ja és prou gran per anar a la seva. Però no era això, era una qüestió d’amistat. Sé que L també ho entén així, però és lògic que faci veure que no. Buf, com ho complico tot.
I ara què més. Ah, he estat amb l’A abans d’anar a casa a dinar —cigrons amb tomàquet sofregit, pollastre a la farigola amb escarola (et menges la farigola com si fos julivert, bé, és que a mi m’agrada molt el julivert en tots els seus estats)—, he estat amb l’A, deia, i hem tingut una conversa breu però interessant sobre temes de la professió.
A ha demanat un cafè i jo un tallat descafeïnat de sobre. M’ha preguntat, de màquina? I jo he dit sí, i un segon després m’he penedit, no sé per què, i li he dit, no, millor de sobre. No sé per què? Em penso que només és perquè el gust del cafè de sobre m’agrada més, encara que costa dir-ho, que el cafè de màquina —s’entén que parlem de tallats, no de cafès. Si és cafè, cafè.
Li he parlat del meu projecte de fer una activitat al despatx —al “meu” despatx, haha, sé que hauré de demanar permís a C cada vegada... i cada vegada me’l donarà— i hi ha mostrat molt entusiasme. Bé, ja som prou colla, em penso. Hem de començar poca gent. Doncs ja hi som.
A veure si ho posem en marxaaaa!!!
Les admiracions signifiquen que ja puc tornar al banc de remer, a la meva pàgina.
