Mitja tarda, molta son, i evidentment aquest improvisat haurà de tractar del tema que ara mateix em fa anar de c... (M’he proposat ser bona persona en aquest bloc i no dir, no escriure paraules malsonants, o almenys no escriure-les completes. Per què? Ni idea. M’ho vaig proposar l’altre dia i si canvio ja canviaré.)
Què deia. Sí, que vaig de c..., amb tres lletres comptant la C, o sigui que sobra un dels tres punts suspensius. Acaba en L.
És que he canviat d’ordinador. Ho noteu, eh, com llisca? Ara vaig més de pressa. Si abans la mitjana d’un improvisat era de vuit minuts, ara ha baixat a sis i mig.
No. Encara no m’hi aveso, per això vaig de c... Aquest improvisat es podria titular així, “Vaig de c...” Però no, perquè vaig fer el propòsit de no posar títols etc. Un dia canviaré tots els propòsits.
Ara recordo que hi ha una periodista espanyola que es diu Isabel no sé què i que fa uns articles que semblen improvisats i són molt divertits —per descomptat molt més que aquests, li tinc enveja—, però no us sabria donar més referències perquè ara fa temps que no llegeixo res seu ni sabria trobar-la. Teclejant “Isabel” al Google no em surt. Esclar que els improvisats d’ella semblen improvisats però no ho són. Aquests sí que ho són.
Quines tonteries que estic escrivint.
El cas és que volia lliurar demà una feina —més que res per poder facturar-la aquest mes, perquè el client paga per mesos— i no me’n sortiré per culpa de l’ordinador.
No té marca. Me l’he fet fer pels de Beep i me l’han instaŀlat ells mateixos al despatx. Però esclar, després ve la feina d’organitzar-ho a partir de la carpeta “Els meus documents”, que és on ho tenia (gairebé) tot ficat. Després, amb el backup del Firefox i del Thunderbird he pogut recuperar tant el correu (tot!) com les dades del navegador (totes!). I no sé què més em va fer aquell noi. En fi, que em queixo de no res, perquè jo només haig de desmuntar i fragmentar la carpeta de documents; aquí el backup d’organització no ha funcionat, no sé per què —ni aquell noi tampoc.
Però us recomano Beep. M’han semblat força professionals i s’ajusten al pressupost que els havia demanat prèviament.
Però ara vaig de c... perquè no trobo encara les coses. És com fer caixes i caixes de Transports Samarra i després quan arribes a la casa nova tot és nou i preciós, i les persianes funcionen i les finestres tanquen hermèticament i la tapa del vàter llueix de nova com és, tot i que estigui encara amb el plàstic aquell de precintar, i tal, però no trobes la roba interior que necessites demà ni el barnús ni el raspall de dents ni el llibre de capçalera ni el paper de vàter... això rai que en pots anar a comprar un parell de rotllos al Suma.
Crec que és l’improvisat més brut (escatològic) que he escrit fins ara. Semblo anglès (ja m’agradaria, més que res perquè sabria l’idioma).
