És dissabte al matí i he anat al despatx. Enmig d’un pont de campionat. Sí, és veritat, els dissabtes al matí normalment treballo —aquí ja he dit gairebé tots els meus pecats, de manera que un més ja no ve d’aquí—, però normalment treballo a casa. És estrany que vingui al despatx. Per què ho he fet? Hi ha una raó: havia de fer les factures de l’abril, i les dades les tenia al despatx i no a casa. D’acord, podia haver-les enviat al núvol dijous abans d’anar a casa, i llavors hauria tingut un pont, amb feina pel mig, sí, però pont, un bon pont, pont sense desplaçaments al despatx. Diu C que qui no té cap ha de tenir cames. I tant.
I llavors —perdó, perdó— un cop arribat al despatx m’he posat a pencar. Fins que aguanti, m’he dit. I he aguantat fins ara. Però ja que sóc aquí m’agradaria aguantar una mica més, almenys fins a la una, i avançar, avançar una mica, perquè entre pics i pards —no em surt com es diu això, i el que acabo d’escriure no deu ser bo ni en espanyol, m’ha sortit així, no sé de què em sona, en espanyol diuen més aviat entre xiulets i flabiols—, doncs entre el que sigui i el que sigui, entre una cosa i l’altra, que vulgar, porto feines pendents per parar un tramvia, que no són fàcils de parar si tenim en compte la quantitat d’accidents que protagonitzen, començant pel del senyor Antoni Gaudí de fa gairebé un segle —no hem avançat gaire, només que ara són més bonics.
Són més bonics? Aquest és el tema, però no sé si m’adormiré encara més. Com valorem la boniquesa de les coses, l’estètica. Ahir mateix vaig llegir una cosa sobre això i hi vaig estar molt d’acord, però ara sóc incapaç de recordar-ho, no sols perquè era complicat, una mica, sinó perquè si estic mig adormit ja em diràs com t’ho fas per reelaborar-ho. El cas és que ha canviat el darrer segle el concepte estètic, o els conceptes estètics, que abans tothom estava més o menys d’acord en si una cosa era bonica o no, i l’art es limitava a això, a fer coses boniques. Però per sort l’art ha evolucionat i no només fa coses boniques, sinó també útils, expressives, comunicadores i més coses, i llavors l’art no és una cosa per admirar i prou sinó que és un instrument de comunicació entre l’artista i qui s’ho mira o qui ho fa servir o s’hi fica o... el que es pugui fer amb una obra d’art, que ara són moltes coses. En fi, no era això, però anava per aquí, si fa no fa. No és això perquè això és molt sabut.
Vaig massa a poc a poc, això no funciona. De fet, falten només dos minuts perquè en faci vint des que he obert l’improvisat, de manera que haig de plegar. Avui no ha servit de res i a més ha sigut un rotllo. Mè.
