Dia difícil, quan segueix a una nit difícil i a un despertar encara més difícil. I ara m’he preguntat: “a” un dia difícil, o sense la “a”? Penso que ha de ser amb la a, necessàriament. Si no, no sabríem de què parlem. I no em direu que no comencem forts, si ja d’entrada m’embranco amb règims preposicionals i coses d’aquestes. Que les he sabut tota la vida, més o menys —la llengua la vaig cultivar des de molt jovenet pel meu compte, no sols em bevia Cavall Fort en el sentit de llegir-lo, sinó que l’estudiava. O me l’estudiava, amb amb el pronom hi afegeixes un matís, igual que amb el de beure.
Doncs a veure —ho he escrit bé, uf, quan escrius un beure i un veure molt junts els escrius sempre bé, el problema és quan els escrius separats, que llavors et poden sortir d’esma de qualsevol manera—, deia que a veure si em surt alguna cosa més divertida, perquè si no s’adormirà el teclat i tot. I no, de moment re, o res, però últimament estic veient que els que diuen re en la parla habitual són molt més colla que els que diuen res, però tothom té tendència a escriure “res”. I són correctes les dues. Em penso, ara hi ha hagut un moment , una centèsima de segon, que he dubtat si quan ho vaig mirar al diccionari vaig mirar el re correcte o en vaig mirar un altre —la nota musical. Que totes dues vénen de la mateixa cosa, esclar, del res llatí, o de la res llatina, perquè la res en llatí era llatí, ara no sé què dic, femení, de la cinquena, d’això me’n recordo. Ara fa una estona parlàvem amb P dels dialectes del llatí i de les famílies de llengües i tot això, i no sé per què en parlàvem, ha sortit d’alguna cosa intrascendent i ens hem embrancat per aquí. Però ara m’ha subratllat intrascendent i deu ser perquè li falta la n etimològica, que, té raó, en català la posem sempre: o sigui, intranscendent. Ara sí.
És horrorós el dia setciències que tinc avui. No em surt res més. P s’ha hagut d’amagar, per no sentir-me quan li explicava la cosa de les llengües ameríndies. De les quals no en tinc ni idea, però quan improvises en dies grisos com avui de vegades et surten coses com aquestes, totxos insofribles.
Ara se sent una pudor del carrer, d’asfaltar, com se’n diu d’allò negre?, se’ns ha ficat per tota la casa. L’alcalde i la seva gent fan hores extres abans d’eleccions, però això que fan aquí al davant no ho acaben abans de diumenge ni de broma, encara que facin hores extres mil persones. I jo vinga a dir mil persones i no he vist ni una sola dona en totes les obres aquestes, i mira que hi ha vingut gent. Calla, sí, em penso que els de la concessionària tenen un equip de neteja i allà hi fiquen la quota. O no sé si es pot parlar de quota, en aquest cas, perquè quan parlem d’activitats físiques és una altra història, i això de les obres no sé com va. És millor que no m’hi embranqui, que encara prendríem mal.
Cada cop has de vigilar més com parles. I no és com parles: és revisar com penses, si anaves a dir allò. Però no em direu que no és complicat. Ho és. Un cop superats els primers entrebancs, les lliçons bàsiques, que aquestes són de sentit comú, després hi ha moltes situacions que no saps com resoldre.
Per exemple: l’altre dia em vaig visitar amb una metge que m’havia de mirar una cosa del cap. Estava en estat, molt en estat, embarassadíssima. Visita breu. Jo no la coneixia. Quan va acabar la visita, em va sortir: I que vagi bé! Ella em va somriure i em va dir gràcies, però no sé si m’ho va dir amb prou entusiasme o si li va semblar que em ficava en un terreny que no era el meu i que a un home jo no li diria això —és clar!—, i llavors et fas lios d’aquesta mena. Jo crec que no hauria de tenir cap mena de dubte que vaig fer bé, però després t’ho preguntes, perquè hi ha coses que segurament has fet tota la vida amb la millor de les intencions i tot d’un plegat un dia descobreixes que mirat des de l’altra banda allò és horrorós —i ho és, però no hi havies caigut! En aquest cas jo crec que vaig fer bé.
I em penso que ja està, no és que m’hagi engrescat gaire, però almenys he sortit del bucle lingüístic del començament, que la dèria m’ha estat perseguint tot el dia. I ara ho he tornat a escriure i segur que ja hi tornaré a pensar. Que burro.
