La clau és tenir coses diverses per fer. Llavors és més fàcil combatre en Morfi. I ara, amb això de Morfi, que és el nom de coŀlegui que m’acabo d’empescar per a Morfeu, he descobert al mateix temps que d’aquí ha de venir el nom de la morfina. No sé si en David ha inclòs aquest nom al seu llibre, acabat d’aparèixer. Suposo que sí. És un llibre sobre noms comuns sorgits a partir de noms propis. Se’n diuen, em sembla, epònims. Dic “em sembla” perquè ara em feu dubtar i no sé segur si epònim era una altra cosa. Deixem-ho en això, no crec que aquí es queixi ningú.
Doncs dèiem lo d’en Morfi, de combatre’l a base de canviar de feina. Quin descobriment. El problema el tens, doncs, quan només et queda una feina per fer, que és la grossa i que és la que intentaves deixar amb l’excusa que t’hi adormies. Tampoc és això, perquè l’excusa era veritat, és veritat. De manera que fem el que podem. Però és veritat que tenir feines en paraŀlel va fent que puguis anar avançant. Però han de ser feines diferents-diferents, no s’hi val que siguin, per exemple, dues correccions, perquè llavors estem on érem. O som on érem, potser millor. Si diem érem, és més lògic que diguem som. No sé si s’entén sense cometes, però ara em fan mandra les cometes.
I llavors què. Que ara només tinc una feina. I de tant en tant, feinetes que van caient. Esclar, si caiguessin a un ritme adequat, aniria de meravella, perquè serien com improvisats, de fet ho son perquè no saps mai el que et caurà. Però no vénen al ritme adequat, el més normal és que et caiguin totes alhora, llavors les fas, perquè solen ser urgents, i tornes a estar o a ser al lloc on eres, però unes quantes hores després. I el rellotge corre. I el calendari. Però jo això no m’ho miro gaire, si no és que és un client d’avui per demà, que llavors sí que faig el que sigui per complaure’l en temps i forma, com diuen ses senyories, que suposo que deu voler dir això en l’origen, temps i qualitat, però ses senyories ho fan anar com una falca quan volen dir que una cosa es fa com cal i ni tan sols això, en altres contextos en què t’ho mires i dius: però si aquí no hi ha cap temps ni cap forma, de què parlen? Però s’entén, i l’important és que ens entenguem. Suposo. I de passada que quedem una mica bé.
No entenc aquella manera d’un suposat quedar bé que consisteix a dir llocs comuns, o sigui, estereotips, frases buides de tant utilitzar-les. Queda taaaaan pedant. Però en fi, cadascú és cadascú. Jo quan m’hi trobo, dins d’un estereotip, em fa vergonya. Potser a la gent que en diu els passa el mateix, que els fa vergonya però s’hi han trobat enmig, sense buscar-lo. Els ha sortit natural, com si diguéssim. Vull dir coses com allò de “en temps i forma”. O allò altre que sempre m’agrada dir, de valgui la redundància. Quina cosa tan estranya de dir, si us hi pareu a pensar. Ara, m’imagino que si t’hi dediques molt, a escriure de manera improvisada, o més o menys improvisada, i ara no em refereixo als improvisats sinó a coses serioses, si t’hi dediques molt i el context és de cosa seriosa, un missatge polític, per exemple, dic que deu ser inevitable que et passi. Ara que fan campanya política els escoltes... Ara mentiria, perquè no els escolto. A cap. Però m’ho imagino, i m’adono que això és un prejudici. No és un prejudici contra els polítics, diguem-ho tot, és un prejudici contra els líders polítics i els seus discursos tan buits. I quan no són buits són ingenus, preciosos potser, però ingenus. No, no ataco, jo mateix em vaig dedicar una bona temporada a fer discursos polítics preciosos i ingenus. Bé, preciosos ho dic jo, esclar. Vés a saber. Però convencien bastanta gent, i a altres els posaven amb un neguit tremendo. Tremend. Tremendu. Doncs no ataco, només descric, espero que ningú no se senti atacat, no era la meva intenció. I ara acabo de fer una cosa que odio, que és demanar perdó si l’altre se sent atacat, i no és això. Si demanes disculpes les demanes, si no, no les demanis, no facis que l’altre se senti culpable de sentir-se ferit per una cosa que tu has dit que és, o no, objectivament pejorativa. Ara m’he embolicat però ja no faré marxa enrere. No es deu entendre res. En fi.
I crec que hauré de tornar a l’escenari. Em reclamen. És una manera de dir. Durant anys vaig tenir mania a l’expressió “és un dir”, que em semblava que era espanyola. Després he vist que més o menys tothom la dóna per bona. Però et costa, sempre et costa fer anar una paraula o una expressió que per a tu sempre ha sigut mig tabú. És un dir, això de tabú. Ja està, ja ho he dit, encara més he sigut capaç d’escriure-ho. Abans sempre ho canviava per “és una manera de dir”. Bé, hem superat un altre obstacle.
