dilluns, 4 de maig de 2015

Improvisat 260

No sé com començar que no sigui tòpic. És difícil defugir els tòpics, sobretot si és dilluns, fa un dia grisenc i acumulo son i mala dallò, una son que deu venir de temps pretèrits, perquè no és pas del cap de setmana. El cap de setmana he dormit com mai, vull dir d’hores. Però últimament sembla que no en tinc mai prou. Qui en sol tenir prou sol ser l’esquena, la ronyonada i rodalia, que al cap d’unes quantes hores ja t’avisa que no pot més de llit. El cos no és una unitat, pot ser l’ensenyament del dia: tu necessites dormir, o vols dormir, i el cos, una part del cos, no et deixa. Mala peça al teler.

Llavors què, què podem dir. Doncs que la reina del mambo torna a ser no la son sinó la nàusea. I crec que hi ha una culpable, m’ho ha semblat: una paella. Dissabte vaig menjar paella i no vaig recordar just en el moment de menjar-ne que havia d’anar amb compte. En vaig menjar massa, vaja. I les meves paelles ja són plenes de verdures i de materials lliscants, per compensar l’arròs, que és enganxifós i tendeix a fer bola, però tota la prudència que tens a l’hora de la composició se’n va en orris a l’hora de la menjada, que vaig menjar amb els ulls i sense pensar en res més i després ho he pagat. De manera que ja sé —o em consolo pensant que sé— d’on vénen les nàusees: vénen de menjar més del compte.

Que no us penseu que en el meu cas menjar molt sigui el que entén un altre ésser humà per menjar molt. Menjar molt en el meu cas vol dir menjar més del que hauria de menjar, que ja sóc prou gran i hauria de saber-ho. Haig de menjar més aviat poc perquè si no passa això. I a mi la nàusea em tomba. Ara que ho penso, quan anava amb el bou de X a pescar amb xarxa —de sis del matí a sis del vespre— no em devia marejar pas, vull dir mareig de nàusees, o si em marejava devia dallò i tornava a estar com una rosa, perquè si no hi hauria anat una vegada i prou, quan tinc nàusees no sóc ningú, sóc home mort.

Aquella aventura d’anar a pescar amb gent de mar, a alta mar, que comportava llevar-te a les quatre i embarcar-te a quarts de sis, després de fer uns quants quilòmetres fins a aquell poble, era la millor aventura de l’estiu, sens dubte. No feies res en tot el dia tret d’alguna petitesa que et deixaven fer, però el dia quedava ple de mar, de peix, de sol i de sal, i tu quedaves tan satisfet de tot plegat, de la companyia d’aquella gent que t’acollia —la tripulació era tota d’altres llocs potser tret de qui portava el timó i donava les ordres, de tota la península, i dic península perquè si no ho recordo malament hi havia una persona que venia de Portugal—, del dinar escandalosament bo, de les converses, que fins l’endemà no t’adonaves com devia ser de dura aquella vida si el programa es repetia cada dia de cada dia de cada dia. Buf, gent dura.

Doncs llavors no tenia nàusees, això segur. Potser em marejava alguna estona, allò que perds l’equilibri i que camines com un borratxo, però això no m’afecta, em passa també ara de tant en tant i em sembla més aviat divertit.

I m’he entretingut més del compte explicant amb detall aquesta història i ha passat el temps previst. Bé, no ha passat però si continuo passarà, i vull limitar-me als vint minuts. De manera que ho deixo.