divendres, 22 de maig del 2015

Improvisat 268

Em pregunto què faig aquí. Fa estona que m’ho pregunto?, em direu. Doncs no, m’ho acabo de preguntar. I què s’ha d’entendre per aquí? L’improvisat, el despatx, el món? No ho sé, ha sigut la frase que se m’ha acudit quan obria el full i això és el que ha escrit.

Espero que ningú no em demani mai comptes del que escric en aquests papers, perquè podria ser tràgic. Ni jo mateix sé què he escrit. Tinc com la disciplina de no mirar enrere, per no condicionar-me. Això em fa un cert servei i ja em va bé. Doncs tira endavant.

El problema és: tira endavant cap a on? Vull dir avui, ara mateix. No parlo del món ni de la vida, ara, Ara parlava d’aquest moment precís. I ho confesso: no ho sé, no en tinc ni idea i no se m’acut re. Només sé dir: m’adormia. Però això és ben poc original.

Encara m’adormo més avui, perquè aquesta nit passada vam canviar el còctel d’acord amb el meu espònsor de còctels. Ara resulta que no es pot dir espònsor, i tinc la idea vaga que d’això ja en vam parlar, però no sé si va ser aquí. Suposo que n’hen de dir patrocinador, o sponsor sense catalanitzar. La veritat és que m’agradaria catalanitzar aquestes paraules sense la e inicial, perquè no li veig la necessitat. D’això n’he parlat mil vegades i per tant aquí segur que també, però no entenc per què seguim en aquest punt el que fan altres. En la nostra llengua no tenim cap dificultat a pronunciar elspònsor —ara he enganxat l’article al nom, perquè es vegi gràficament que no tenim cap dificultat a pronunciar aquestes tres consonants seguides—, i llavors no veig per què hi hem d’afegir una e al davant. Em direu: perquè si ho diem amb article indeterminat —unspònsor— ja ens costa més. I pregunto. Però ens costa tant que hi hàgim d’afegir una lletra al començament o l’afegim per imitació d’altres llengües? I jo crec que ho fem per imitació.

Ara, no sé per què em queixo d’això si sé que és una batalla perduda. Les batalles perdudes no s’han de guerrejar, ja estan perdudes. És com allò de la llista única..., no, deixem la política, i que consti que la idea de la llista única que acaba de sortir no em va semblar bona idea, ara que no sembli que poso un exemple de batalla perduda meva, no, era una batalla perduda d’altres, que saben que ja està perduda i de tant en tant hi tornen, i no es cansen, com el conillet aquell de les piles, a mi em podria haver semblat bé la llista única si abans de dir-ho se n’hagués parlat entre els partits, ara, presentar-ho com a solució un, llavors es converteix en “la meva solució”, i els altres o s’hi adhereixen i es queden sense propostes pròpies o es queden amb les seves propostes i cadascú defensa les seves, que és el que ha passat. Però no volia deixar la política, vull dir, al revés, volia deixar-la i mira el que em duren els propòsits, em surt una frase improvisada i ja haig d’anar corrents al darrere per aclarir el que volia dir i el que no volia dir.

Ara estic en una altra batalla que aquesta espero guanyar-la i ben aviat, no sigui cas que s’acabi tot el procés i ens agafi amb els pixats al ventre, o sense confessar, dit de manera més piadosa i no tan barroera. El català és una llengua que té moltes expressions barroeres, moltes, i encara en tenia més, que s’han perdut, com s’han perdut moltes coses. Sort de la vídua i la cunyada de l’Amades, que en van conservar tantes, tot i que l’Amades havia dit que les cremessin. Quan un autor diu que cremeu les seves coses quan es mori vol dir que segurament hi ha coses valuoses. Quan jo em mori, cremeu les meves coses... No, és broma. No hi ha res que valgui la pena. De debò, eh?

I què més puc dir. Res més, són a punt de tocar les dotze i he començat a tres quarts menys dos minuts o tres.