Vam parlar del cafè, no? Doncs res, ja no fa efecte. Avui no. És veritat que he dormit poc, i això no ajuda. Quant de temps necessito per poder dir que he dormit prou? Ni idea. Sempre em quedo amb ganes, si no fos per l’esquena o la ronyonada, que quan ha passat prou estona t’avisa. Però si fos per son...
Això sembla el diari de la Bridget Jones. O no ho sé, perquè és un llibre que no em va interessar, i menys la peŀlícula, esclar, tot i que la Zelweger, no sé si s’escriu així, fa unes cares divertides. El problema és que sempre són les mateixes, no en sap fer altres. O sí? Potser sí, i li demanen que faci aquestes. Hi ha actors i actrius que es queden encaixonats en un tipus de paper i no en poden sortir perquè tothom els dóna la mateixa feina i tothom els vol per al mateix tipus de personatge. I llavors, esclar, no és culpa seva. La pobra René potser li ha passat això. Que diferent de la Marion Cotillard, per exemple, o de la Katharine H. o de la Cate B. o de la Meryl... I ara m’adono que tot són dones. Suposo que podríem dir el mateix del Robert de Niro, Al Pacino o... ja no me’n surten més. Però no pots posar Johnny Depp a fer papers dramàtics, perquè no serà creïble. I segur que no és culpa seva, que els sabria fer, però ha quedat encasellat. Dic jo.
Després d’aquesta incursió improvisada, o excursió, que deia santa Teresa quan se n’anava per les branques —i jo aquí sempre estic fent-ho, però ara caic que potser aquesta expressió no és gaire catalana, no ho sé, segur que es pot dir d’alguna altra manera— deia que després d’això torno a estar tan sec com al començament, però al començament m’ha sortit això de la gent de Hollywood, i mira, n’hem tret suc. No sé perquè diem de Hollywood quan parlem de cine, sense fer distincions. Hi ha gent d’aquesta que potser no ha estat a Hollywood mai, per exemple, no sé si la Cotillard ha estat a Hollywood a fer alguna peŀli, ara no ho sé perquè no segueixo gaire el cine, només pinzellades, quan tinc estones no solen ser prou llargues per a una peŀli i ara quan tinc estones, després de tant de temps de dejuni, normalment prefereixo escriure, no, escriure, no, vull dir llegir. I qui sap el temps que fa que no vaig al cine, quan miro una peŀli és per l’ordinador o per la tele, però calla, que ara no fa gaire, ja no recordo quan però, en terminologia acadèmica aquest curs vaig anar al cine a veure El tercer hombre —així, El tercer hombre, ens tenen ben collats, és molt difícil que diguem El tercer home i encara més difícil que trobis aquesta peŀli doblada en un format... i ara que hi caig no recordo com era el títol original de la peŀli aquesta però em penso que no tenia res a veure amb cap tercer home. Però aquí segur que es va doblar com a El tercer home i ja està, tothom content menys jo i quatre gats més que no ho entenem.
Em preguntareu com és que vaig anar al cine a veure aquesta peŀlícula i em sap greu però no us ho podré explicar, hi ha àmbits de la vida privada que aquí no surten, o quan surten coses privades surten prou dissimulades o amb prou elements distorsionadors, reals o inventats, perquè no es puguin distingir ni ningú del meu voltant pugui pensar que explico coses que no hauria d’explicar. Vaig anar a veure aquesta peŀlícula i vaig anar a veure-la a Cornellà, nada menos, que podríeu pensar que en català hauria de ser nogensmenys però no és així, nogensmenys vol dir una altra cosa. De seguida enxampes un tifa del català, quan fa anar un nogensmenys, o un tanmateix, o un per tal com, allà on no toca. Dius: mira, millor parla com et surti, amb paraules catalanes però no complexes, perquè això que fas és ridícul. Jo mateix, per exemple, molts cops no sé si toca o no un nogensmenys, doncs no el faig servir i ja està, me n’estic, i això és el que em penso que hauria d efer tothom. Si no n’estàs segur, deixa-ho córrer, és com allò de posar una ela geminada on no toca, és millor no posar ela geminada on toca que posar-n’hi on no toca, aquesta és la meva opinió. Fer el tifa és lo pitjor que pots fer en aquesta vida. I em direu: doncs aplica-t’ho. I us diré: ja m’hi esforço, però de vegades és difícil que no surti el tifa que tothom porta a dins. O potser no el porta tothom, és veritat, de vegades generalitzem per amagar-nos i no és just, hi ha gent que determinats defectes no els té. Enm pot tenir altres, però aquell no. D’altres és una altra expressió que només s’ha de fer servir si saps amb seguretat que toca; si no, fas el tifa.
I en fi, a veure si acabo el que estava fent, que ja em queda poc.
