He anat al súper d’aquí dalt —abans eren aquí al davant mateix, en un local més petit, però es veu que van fer caixa i s’han traslladar a l’antiga botiga de mobles, que abans tenia tres locals, tots tres gairebé a tocar, i primer en va tancar un —ara hi ha una perruqueria, encara no hi he anat però em penso que un dia hi aniré perquè fan tall a màquina i això m’interessa —també hi ha una casa de menjars nova una mica més amunt que té un nom divertit i que no me’n recordo i encara no hi he anat, espero que els vagi bé, és al davant mateix de la boca del metro— i deia que de la casa de mobles primer en van tancar una, després la segona, que ara hi ha petits accessoris per a casa, el que en podríem dir trastets, i al final la tercera, que és on han posat el súper. Doncs van tancar el súper per anar al local dels mobles, que era més gran, el que van tancar ha estat una bona temporada tancat i ara hi han obert un altre súper, o sigui que es faran la competència. I això no dóna per a més. Simplement, he anat al súper per desvetllar-me i hi he comprat una bosseta de coses d’aquestes per picar, que se m’havien acabat i n’haig d’anar prenent si em vull engreixar una mica, que m’aniria molt bé. El problema és que prenc qualsevol cosa que no sigui bullida —em penso que és això, és la teoria del dia— i ja comença la nàusea. Però de moment la nàusea m’està respectant bastant, hi ha una certa nàusea de fons, però és relativament fàcil de superar.
I què més. Doncs que al barri hi ha bastanta vida. Durant tota la crisi no ha deixat d’haver-hi tancament i obertures de locals, però poc temps han durat els locals tancats. Els que tanquen més de pressa són els de l’altra banda del carrer, i tens ganes de dir-los, quan arriben a mirar-se el local, que aquella banda és l’equivocada, i de fet vaig estar a punt de dir-ho als que van obrir la botiga d’informàtica, però m’hauria equivocat, perquè aquests han aguantat. La meva teoria del dia sobre això és que si en aquella vorera del carrer obres botigues que depenguin dels passavolants, no et funcionarà. Si és per a gent que hi arriba perquè ja sap que hi ha allà allò, i ho fan bé, doncs funcionarà. Ara falta que algú competent revisi aquesta teoria i l’avali. En cas que serveixi per a alguna cosa interessant, la teoria, vull la meva part.
Què més. Que no m’acabo de treure el fred del damunt, segons com. O sigui, passo de tenir fred a suar sense passos intermedis. De manera que aquests dies suo bastant, perquè encara porto bastanta roba al damunt. I llavors me la vaig traient. Una cosa que vaig descobrir fa anys és que va molt bé tenir roba pròpia per al despatx. És a dir, arribes del carrer, de casa, i et poses la roba de despatx, que sigui còmoda per estar assegut. I sobretot, canvia’t de sabates. Això és fonamental. Va fantàstic, a mi em va molt bé, sobretot això de les sabates. Sabates de treballar. Aquesta tesi potser també es podria vendre. Si fos el cas, vull la meva part.
I llavors no sé què més, però ja ha passat un quarts i si no se m’acut alguna cosa ràpid hauré de pensar a anar plegant. Aquí hauria dit tranquiŀlament hauria de pensar en anar plegant, però això està mal dit, perquè en + infinitiu en català encara vol dir una altra cosa. Per exemple, en anar-me’n, em canviaré les sabates. Que de fet no són sabates, són sabatilles —les de treball—, i el que em posaré llavors no seran sabates, sinó botes, una mena de botes, però em costa dir calçat per referir-me al genèric, encara que sigui perfectament català i sigui el que toca. Però no ho he dit mai, ves, i això em frena. Potser si ho dic moltes vegades: calçat, calçat, calçat... No ho sé, potser algun dia m’hi acostumaré. I ja estic pels divuit minuts, de manera que haig d’anar pensat a plegar, i llavors, en plegar, em canviaré el calçat. Ok? S’entén la cosa.
Doncs això. Ah, no, em canviaré el calçat en plegar de la feina, no en plegar de l’improvisat, per fer un improvisat no em canvio el calçat, haha, rima i tot.
