Jo diria que fa bastaaaants dies que no haig de recórrer a aquesta mesura extraordinària de subsistència que és l’improvisat enmig d’un matí o d’una tarda —ara tarda, a això arribo, aprlava dels improvisats en gral.—, una tarda que deunidó, el dia que ens ha sortit, i ha començat bé la tarda, amb emocions fortes, perquè d’entrada no funcionava la connexió a la xarxa tot i que l’ordinador deia que sí, cosa que vol dir que tu estàs ben connectat amb el rúter. Doncs bé, mires el rúter, els llums encesos habituals, però, com sempre, el rúter està instaŀlat en un lloc absolutament inaccessible a la mirada humana, o a la inspecció humana, de manera que ja podem intuir per on anirà el pròxim pas evolutiu nostre, ens sortirà una mena de banya inspeccionadora d’objectes coŀlocats en llocs inaccessibles. Per què això és així? Per què a tot arreu els rúters estan coŀlocats en llocs inaccessibles, i de vegades clavats i tot amb mala idea allà, de manera que si arriba aquell moment terrible que has de trucar a la companyia —n’haig de dir companyia, sí, perquè en aquests improvisats estan prohibides les paraules malsonants, tret del cas que et surtin espontàniament sense pensar i quan te n’adonis ja les hagis escrit, però no ha sigut el cas, perquè aquí, quan parles d’això normalment et quedes sense paraules, no hi ha paraules.
Doncs això, que al final era qüestió de fer un encendre i apagar, que segur que pot tenir noms més enginyosos que aquest d’encendre i apagar, que tampoc no sigui on-of, esclar, perquè on-of tampoc és el prodigi de l’originalitat, ho miris com ho miris i encara que et carreguis una F per semblar trempat i enginyós.
Re. M’he quedat estancat aquí. Em vénen coses al cap, com aquella noia que llegia ahir del Washington Post que..., però només de dir això ja quedes com un mestretites que llegeix premsa estrangera i tal, i no ho esborro encara que m’agradaria esborrar-ho, perquè prefereixo passar per, ara no ho sé, per què, que passar per setciències, però mira, ja està escrit i has quedat com un perfecte mestretites que llegeix el Wapo. Doncs no, no llegeixo el Wapo, encara que digui Wapo com els coŀlegues més saberuts, el que llegeixo és el Twitter d’alguns i veig enllaços que, pel breu text del Twitter semblen interessants i llavors, i ara penso que els que triomfen a Twitter són sobretot bons tituladors, o sigui, el més important no és que tinguis un bon enllaç, ni que sigui extraordinari, sinó que sàpigues posar-hi un text que atregui la gent a anar cap allà, de manera que els que tenen més avantatge en això del tuiter són els que abans feien de tituladors dels diaris, tot i que aquells tituladors molt sovint l’esguerraven, sobretot quan et feien el títol sense haver-se llegit del tot el text, o bé quan feien el que van acabar fent molts d’ells, que era limitar-se a ajustar el text del títol als espais que els donava la màquina, la caixa o la finestra, vaja, i a més seguir fil per randa els criteris del diari pel que feia a les llargàries de la segona línia respecte a la primera, si hi havia titulars de dues línies, i coses d’aquestes. De manera que no, potser no són els millors tuitaires els tituladors d’abans sinó que ho deuen ser, en general, els que saben sintetitzar, resumir o glossar o no sé què —crec que hi ha una paraula més precisa— el contingut d’allò. Bé, i jo crec que hi ajuda molt que tinguis una bona imatge per transmetre, esclar. No dic la teva imatge, sinó la imatge que acompanya la notícia i el comentari que vols transmetre per tuiter, i que de vegades és només això, una imatge, una foto, un acudit, un dibuix, un gràfic.
Però sí, també és important la imatge teva, potser és el més important, és a dir, no la imatge física sinó quina qualificació et posa la gent, ara no em surt la paraula exacta, quina autoritat tampoc, bueno, ja s’entén, perquè si no tu pots més o menys enganyar algú un dia o dos, però ja no l’enganyaràs més amb esquers molt dallò —tampoc no em surt.
I fins aquí la teoria del Twiter feta per algú que amb prou feines passa els dos-cents seguidors, o sigui que pots comptar. Però els improvisats tenen això, que no saps mai de quina manera faràs avui el ridícul, els dits —i el cap, abans, o simultàniament... i no sé com continuar aquesta frase.
I la veritat és que aquest improvisat m’ha servit de ben poca cosa perquè continuo, em penso, tan sopa com abans, i suposo que no es pot dir sopa, però la veritat és que és gràfic. Estar com una sopa, estar boirós com una sopa. No existeix, però queda bé. O vés a saber, potser existeix i ara acabo de descobrir, sense saber-ho, la sopa d’all. Aquesta sí que m’ha sortit bé, la sopa d’all és ben nostra, però no té res a veure amb caps emboirats, amb la son i amb els improvisats. Llàstima.
Me’n vaig.
